dilluns, 18 de novembre de 2013

Virtuts cristianes i virtuts públiques. 4 – Estimar

La resposta a l’alteritat és l’amor al proïsme. Es tracta d’un amor infinit, sens límits. Joan ens introdueix la centralitat de l’amor al germà, el proïsme, com a via per conèixer a Déu. Així, “ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà” (1Jn 4,19-21).

El comportament dels cristians en política ha de ser una resposta concreta a la pregunta de Jesús en la paràbola del bon samarità: “quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué: --El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: --Vés, i tu fes igual” (Lc 10,36-37).  Però aquest amor no és una recepta genèrica, necessita concreció en la biografia personal i en la història.

Pels polítics cristians la pràctica d’aquest amor és una experiència de profunda intimitat amb Déu perquè estimar es testimoniar-lo:  “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre,  el seu amor ha arribat a la plenitud” (1 Jn 4.12). Tenir fe és participar en l’amor de Déu a través de l’amor al germà. El proïsme esdevé el camí per arribar a Déu. Aquest situar-nos davant del germà per poder veure el rostre de Déu prohibit a través del rostre del germà esdevé central en l’experiència del creient. “A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat” (Jn 1,18) i “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud” (1Jn 4,12)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada