dijous, 4 de juny de 2015

Estat Islàmic XII El salafisme tradicional

Els dirigents d’Estat Islàmic han proclamat que fonamenten la seva fe islàmica en els principis que el moviment reformista salafista proposa com a interpretació única de la tradició sunnita i, de totes les variants de salafisme existents, proposen el gihadisme violent com a manera d’estendre l’Islam. Per altra part, les cròniques periodístiques insisteixen, sense entretenir-se en masses precisions, que el salafisme és l’avantsala del terrorisme islàmic i que els catalans hem d’estar preocupats per la proliferació d’aquest moviment entre els oratoris musulmans de Catalunya. ¿Què és el salafisme?

De forma genèrica, el salafisme és un moviment sunnita que reclama un retorn a l’Islam original i que té com a únics referents doctrinals l’Alcorà i la Sunna tal com l’interpreten determinats teòlegs musulmans. Etimològicament, el moto salafisme (en àrab: salafiyya) ve de la paraula salaf, que vol dir antecessor o ancestre. Amb aquest terme s’identifiquen als companys directes Muhàmmad que són els quatre primer califes, els anomenats ortodoxes, i les dues generacions posteriors.

El salafisme modern o actual, com es veurà en una altra nota, és hereu de diverses corrents salafistes aparegudes al llarg de la història de l’Islam. El salafisme tradicional està inspirant i assumeixen els principis de diversos teòlegs musulmans del passat. Un d’ells és Ahmad ibn Hanbal mort a l’any 855. Fou el primer teòleg musulmà que, davant del que considerava una degeneració de l’Islam produïdes per certes innovacions teològiques, proposà retornar a la interpretació literal la fe musulmana. Pels sunnites és considerat com un dels més importants defensors de l'ortodòxia, atorgant-se-li sovint el títol de Xaikh al Islam. Fou coetani de dos califes que estaven a favor de la corrent anomenada mutazilisme que patrocinava la conciliació entre la raó i la religió i que discutia la condició d’immutabilitat de l'Alcorà. Aquesta corrent de pensament estava molt influïda pel pensament grec i creien que la raó podia ajudar a purificar el pensament religiós. Ibn Hanbal es va oposar a aquestes idees, per això fou perseguit, empresonat i durant un temps estigué amagat. Quan un nou califa rebutjà el mutazilisme Ahmad iibn Hanbal continua els seus ensenyament. Fou el fundador del hanbalisme, reconeguda com l’escola jurídica més rigorista de l’Islam.

Al segle XIV Ibn Taymiyya, que visqué entre 1263 i 1328, temps de les invasions mongols dels territoris àrabs, defensà un retorn a la fe original per fer frenar certes desviacions doctrinals. Teològicament seguí la tradició jurídica del hanbalisme que defensà amb molta vehemència. Ibn Taymiyya ha tingut molta influència en el wahhabisme contemporani i en les diferents corrents del gihadisme violent. Aquests s’inspiren en la fàtua d’Ibn Taymiyya emesa contra els governants mongols on es declara la  declarant gihad obligatòria dels musulmans contra ells argumentatn que són infidels per no seguir la xaria. Els ensenyaments d’aquest teòleg tingueren una profunda influència, anys després, Muhàmmad ibn Abd al Wahhab, i altres teòlegs sunnites posteriors.

El salafisme contemporani pot considerar-se que hereu de la predicació de Muhàmmad bin Abd al Wahhab en el segle XVIII. Per aquest teòleg, la decadència dels països musulmans en contra d'Occident és el resultat d'oblidar el missatge original de l'Islam per part de les elits dirigents. Per sortir d’aquesta situació proposà una lectura literalista i una interpretació puritana de l'Islam defensant tradició jurídica hanbalita i el pensament teològic d’Ibn Taymiyya. L’èxit de la predicació de Muhàmmad bin Abd al Wahhab fou la seva aliança política amb Muhàmmad bin Saud, fundador de la dinastia saudita que encara perdura a Aràbia. Els partidaris de Muhàmmad bin Abd al Wahhab són coneguts com a wahhabites, encara que ells mateixos es denominaven Ahl al Tawhid (la unitat del Poble). Des de llavors el wahhabisme és la doctrina musulmana oficial de l’Aràbia Saudita i les seves tesis seran escampades pels principals predicadors d’aquests país. El wahhabisme ha arribat avui a través d’una sèrie d’ulemes, entre els quals destaquen Muhàmmad ibn Ibrahim Ali ash-Chaykh, Abdel Aziz ben Baz et Muhàmmad ibn al Uthaymin


Els salafistes tradicionals sempre s’han presentat com a moviment de renovació de l'Islam basat en un retorn a la fe dels orígens, la dels antecessors piadosos. Tots tenen en comú el rebuig de les interpretacions humanes posteriors a la revelació de Muhàmmad que critiquen d’innovadores. El que succeeix realment és que els salafistes proposen com a la vertadera interpretació de l’Islam només la seva i que, per el seu allunyament de les principals escoles jurídiques islàmiques, es pot considerar que inventen un nou Islam. L’acceptació de la literalitat  de l’Alcorà o de la Sunna els porta a adoptar uns codis de comportament que afirmen que són els que tenia el mateix Muhàmmad, per exemple, com poden ser la manera de vestir o de menjar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada