divendres, 5 de juny de 2015

Estat Islàmic XIII. El salafisme modern

Avui en dia, el salafisme ha evolucionat des dels seus orígens i s’ha diversificat en vàries corrents que, tot i compartir trets comuns, com són l’emancipació de les escoles jurídiques islàmiques i la seva particular reinterpretació de l’islam, presenten certes diferències entre elles. En un extrem hi ha el salafisme de predicació inspirat en una concepció quietista de la religiositat i, en l’altre, coexisteixen el salafisme polític i, en un posició molt més extrema, el salafisme gihadista combatiu i violent. Tots aquests moviments proposen la continuïtat sense canvis dels primers moments de l'islam, el temps dels quatre primers califes i les dues següents generacions de musulmans.

El salafisme modern té el seu origen en el pensament del persa Yamal al-Din-Afgani conegut també com a Yamal al Din Assadabadi o simplement com al Afgani nascut el 1838 a Asadabad, localitat propera a Hamadan, en el nord-oest d’Iran i mort a Estambul el 9 de març de 1897. Fou un teòleg musulmà i un activista polític, molt influent a l’Orient Mig, l'Àsia del sud i Europa del seu temps. Les seves propostes reformistes sorgeixen a partir de la reflexió de la crisi de la religió islàmica en l’imperi Otomà. Fou el promotor d’una corrent de pensament identificada com a panislamisme. Per naixement i formació religiosa inicial al Afgani era xiïta, tot i que després adoptà com a pròpia la visió sunnita. Es formà religiosament en l’escola xiïta de Teheran, circumstància que explica la seva actitud interpretativa i oberta del l’islam quan manté tot i la seva incorporació a la corrent sunnita. Residí un temps a l’Índia agitada per la rebel·lió nacionalista de 1857. Aquesta circumstància motivà a al Afganani a reflexionar sobre les relacions polítiques entre els països colonials i les seves colònies desenvolupant una important actitud antiimperialista i antibritànica. Arribà a Estambul l’any 1869 on construí el seu discurs religiós. Atribuí la feblesa espiritual de l’islam al domini colonial d’Occident. Les seves idees foren considerades subversives per les autoritats otomanes i fou expulsat del país l’any 1817.

Tot seguit anà a Egipte on madurà el seu pensament religiós incorporant-li la visió política. Les seves idees tingueren força acceptació en les elits intel·lectuals del seu temps, però poca entre les religioses. Al Afgani proposà que calia modernitzar l’islam a fi de recuperar la seva originalitat. Defensava que s’havia de fer la reforma de l’islam al modus com Luter havia fet la del cristianisme gràcies a la qual s’havia modernitzat Europa. També reivindicava el paper dels filòsofs, com a pensadors d’idees universal, dins de l’islam, perquè les seves idees complementaven els ensenyaments dels profetes. Gràcies al pensament filosòfic es podia retornar al vertader islam, que és una religió que s’adapta a totes les èpoques i a tots els àmbits culturals.

Durant la seva estada a Egipte al Afgani reflexionà sobre les causes de l'endarreriment dels musulmans respecte a Occident i conclogué que aquesta situació era el resultat del fanatisme i el despotisme dels governants dels països musulmans, així com el retard cultural dels propis musulmans. Tot això afavoria el domini occidental sobre la majoria dels països islàmics. En el cas concret d’Egipte, per tal que aquest país sortís d’aquesta situació de domini proposà construir un partit nacional amb l’objectiu de crear institucions parlamentàries, similars a les existents a les democràcies europees. Al Afgani confiava que el sistema parlamentari podia donar als egipcis el poder necessari per escapolir-se del domini dels britànics i francesos. Durant l’estada la seva estada egípcia al Afgani tingué com a principal deixeble a Muhàmmad Abduh, continuador posterior de les seves idees en el salafisme modern.


El salafisme modern havia promogut un moviment denominat Nahda o renaixença àrab. Aquesta fou una de les idees dominants durant el segle XIX i inicis del segle XX en molts països musulmans. El seu objectiu era modernitzar la societat àrab. Es tractava d’una corrent de pensament anàloga a l’univers intel·lectual que originà l’època post romàntica i el modernisme a Europa. Aquest moviment fou liderat per Yamal ad Din al Afganí i el seu deixeble Muhàmmad Àbduh i exercí molta influència en molts àmbits de la cultura àrab com en el pensament religiós islàmic a través de teòlegs reformistes com Tantawí Gawharí, Amín al Huli i Halaf Al·lah, així com en el món polític del nacionalisme àrab a través de persones como Alí Abd ar Raziq , així com en el feminisme amb Qàssim Amín, Tàhir al Haddad. A nivell cultural la Nahda va representar la consolidació de l'àrab estàndard i el naixement de la premsa àrab, gràcies a la feina d’importants periodistes com els filòlegs i traductors Butrus i Sulayman Bustaní, Nassif i Ibrahim i Yazigí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada