L'adolescència política de la CUP

Estic cada cop més convençut que la CUP és un moviment transmutat a partit que presenta comportaments propis de l’adolescència política. Intueixo que els seus estrategues segueixen fil per randa el que propugnava Lenin en la seva obra “La infermetat infantil de l’esquerranisme en el comunisme”. Per això, en la seva lògica, difícilment podran canviar la seva postura contrària a la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. No poden, fins i tot, encara que volguessin. La seva identitat fundacional està basada en la confrontació negativa a tot allò que pugui associar-se a poder, ordre establert o institucional, tot i que, en més d’una ocasió s’aprofiten de les institucions tal com el propi Lenin propugnà.

La CUP necessita dels antagonismes per fonamentar la seva identitat. En general, expressen sempre una oposició contundent a tot el que pugui representar el sistema establert. Gràcies això és cohesiona permanentment com a grup perquè la seva existència és una resposta a un adversari extern, majoritàriament identificat com enemic, que cal derrotar i aniquilar. Cal fer-ho perquè aquests adversaris encarnen el que per ells són totes les grans contradiccions de la societat que volen transformar. Els seus arguments són, en tot cas, una projecció política del que ells consideren la seva superioritat moral respecte als altres polítics percebuts com contaminats pel poder dolent. Des d’aquesta lògica hi ha poc espai als pactes, ja que cada acord és interpretat com una claudicació i una màcula a la seva integritat moral.

Aquesta esquerra radical només pot situar-se en la lògica alternativa al marge de qualsevol responsabilitat de govern. En el cas de la CUP aquesta dinàmica interna els porta a ser esperit de contradicció i viure en la contradicció. Tenen comportaments d’adolescents polítics perquè no han resolt encara com ser crítics amb el poder dolent sense renunciar a guanyar el poder que ells consideren bo. Aquesta dificultat els porta a instal·lar-se en les contradiccions més flagrants. Com per exemple afirmar amb contundència que cal prescindir dels lideratges polítics i fan qüestió de que l’Artur Mas sigui president. Una situació similar es dóna quan diuen que atesos els resultats electorals no es pot fer una DUI i pocs dies després collen a Junts pel Sí amb una declaració parlamentària que és un succedani de DUI. I així, una darrera l’altra. No crec que tingui massa sentit lliurar la sort del procés independentista a un grup que encara estan instal·lat en la fase de l’adolescència política. Pot ser és el moment d’obrir el ventall de les aliances a altres alternatives polítiques centrant l’horitzó a nous objectius més tangibles com pot ser, per exemple, situar en l’agenda política demanar de nou, cercant la màxima complicitat internacional, la celebració d’un referèndum.