dimecres, 18 de novembre de 2015

La guerra no és la solució per vèncer l’Estat Islàmic

                                                            
Sé que pot semblar estúpid repetir aquest lema davant dels atemptats de París, però ho crec sincerament.  És necessari recordar, per més que el patiment de les persones sembli induir el contrari, la sang no es pot compensar amb sang. El combat contra l’Estat Islàmic, per més que aquesta organització parli de guerra, no pot ser una guerra. Les guerres formals no permeten derrotar les consciències o vèncer les voluntats. És un error de perspectiva menystenir l’adhesió que Estat Islàmic ha obtingut entre part de la població dels territoris ocupats. Les aliances que ha establert amb els líders tribals els hi dóna una protecció que des d’aquí sembla no comprendre’s. Per altra part, l’actuació estatista dels salafistes gihadistes, organitzant les estructures d’estat en aquests territoris, és ben valorada per la població que ha optat per restar sota l’Estat Islàmic. Les idees no es combaten amb armes.

Cal anar per uns altres camins. És necessari combinar hàbilment mesures repressives combinades amb actuacions preventives del serveis de seguretat i intel·ligència, juntament amb mesures de polítiques i econòmiques, i de governança global. El no a la guerra ha de ser una aposta per tornar el poder polític als sirians i iraquians, i contribuir a crear, en els dos països, vertaders estats democràtics, dirigits per polítics honestos i representatius de la realitat plural d’aquestes societats. Al mateix temps que es recrea l’estructura institucional d’aquests estats cal articular vertaderes polítiques públiques de benestar social i garantir el seu funcionament eficaç i equitatiu. Al mateix temps cal crear reforçar els relats teologics que deslegitimin la pretensió monopolitzadora que fa l'Estat Islàmic  de la fe dels musulmans.  Per avançar en aquezt sentit els diners que es volen invertir per destruir a l’Estat Islàmic es podria destinar en la creació d’uns vertaders estats a Síria i Irak. En paral·lel, alguns països s’haurien de comprometre a tallar la venda d’armes als combatents de l’Orient Mig i deixar de finançar l’Estat Islàmic, bé per la compra del petroli iraquià o tancant l’aixeta d’aportacions econòmiques.


Avui França empeny a la resta de països europeus a una escalada de tensió inassolible. Davant els atemptats a l’estació d’Atocha els mateixos països que ara apel·len al temor compartit, més enllà de manifestar el seu condol restaren en els seus assumptes i alguns, anys després, provocaren la profunda desastibilització de l’Orient Mig que ha portat on estem ara. Resulta poc comprensible, per una societat que patí els atemptats l’11 de març del 2004 que ara, davant l’ús del terror per part de l’Estat Islàmic, només es sàpiga apel·lar a la guerra. Com també trobo d’un cinisme extraordinari que el ministre d’afers exteriors d’Espanya afirmi tranquil·lament que l’Estat Islàmic és “la reseca de la guerra d’Rak de 2003” i es quedi impertorbable. Només cal recordar que en aquesta guerra Espanya s’implicà totalment i que José Maria Aznar, personatge pintoresc del mateix partit que el ministre, en fou el responsable de tot això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada