dissabte, 7 de novembre de 2015

Observacions per un temps de desconcert

Primera observació. Si sabés escriure literatura profètica, ho faria. El profetisme no és endevinar el futur, sinó escriure des del present en clau de passat i així sembla que endevinis el futur. Si algú em llegís d’aquí alguns anys, pensarien que són un profeta. Segon observació. Estem instal·lats en el dia de la marmota, versió catalana. El que passa ara, ha passat ja en el passat. No una vegada, vàries. És moment de rellegir el magnífic llibre El laberinto español de Gerald Brenan. Reflexiona les sobreactuacions polítiques de les esquerres durant la revolta militar i els seus preludis. Tampoc està malament llegir els escrits de Maurici Serrahima. La història, malgrat els historiadors, es repeteix.

Tercer observació. Els analistes de sociobiologia o del comportament de societats complexes parlen de tot això com exemples de models repetitius. Estem instal·lats, com espectadors de primera fila, a la repetició dels errors històrics del passat. Quarta observació. Seria un oracle si l'any 2012 m'hagués cregut a un amic meu del PP quan m'anuncià que, davant les reivindicacions independentistes, la millor arma no eren els tancs o les revoltes militars, sinó les aixetes dels crèdits públics. És el que ara amenaça i fa el ministre Montoro.

Cinquena observació. Un bon amic, molt actiu en els entorns estratègics del president Mas, m'explicà a l'inici de l'estiu del 2014, fil per randa, tot el guió del que està passant. El guió no s'ha mogut ni un mil·límetre. ¿Serem actors d'una obra? ¿Té un final obert o predit? Sisena observació. Escoltant als ciutadans compromesos amb el procés em preocupa els signes de desconnexió interna, o d'esquinçament emocional, que es donen en algunes persones. Es pregunten, ¿anem pel bon camí? ¿Perquè els convergents estan com a paralitzats i no saben avançar nous models polítics trencadors amb el passat? ¿Per què els republicans callen i callen davant les agressions polítiques a Artur Mas? ¿Per què l’aliança de Junts pel Sí s'esmicola davant les eleccions del 20D? ¿Com justifica la CUP la seva intransigència?. Es curiós observar com la CUP transmuta els papers i es presenta com a víctima, en lloc da provocadors de l’impàs de l’actual bloqueig.


Setena observació. És la darrera. Trobo inaguantable el xantatge de la CUP, és desmesurat i desajustat, i les ganes de fer a Artur Mas president està fent perdre el nord a alguns dirigents de CDC. Com deia en Terradellas, tot i que penso que ell no és l'autor real de la frase, en política es pot fer tot menys el ridícul. Al final, el síndrome d'Stockholm, en política es paga. Es paga tant que, podem valorar alguns dels desastres de la història de Catalunya com a febleses d'exercici d'autoritat dels qui la tenien.  Punt final. Cal desbloquejar aquesta situació. Ho exigeixen els quasi dos milions d’electors que han depositat la seva confiança en el procés d’independència, sense perdre l’horitzó que la majoria d’aquests votants ho feren per Junts pel Sí que duia com a proposta que Artur Mas fos el futur president. Però hi ha una altra raó per sortir d’aquest impàs i integritat governamental. Cal governar per resoldre els grans problemes de la societat catalana que estan esperant un govern estable i sòlid. PD Tothom s’hauria de fer la senzilla pregunta ¿qui surt beneficiat amb l’ocultació política d’Artur Mas?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada