El sistema polític del nostre país, en el cas de que cap força política tingui un nombre de vots que permeti governar en el solitari, atorga el govern a qui forja una majoria per governar, bé a través de pactes per estar en el govern o per acords d’estabilitat parlamentària. Les aliances poden ser diverses, però a la cap i a la fi el govern el fa qui té la capacitat d’agregar una majoria sòlida per assumir el govern. En altres ocasions, els processos polítics, no necessàriament de govern, necessiten conformar una majoria sigui només parlamentària, estable o variable segons les circumstàncies. En l’anterior legislatura, a Catalunya, CDC governava gràcies a l’estabilitat parlamentària atorgada per ERC. Tot i que aquesta força, mai volgué assumir responsabilitats de govern. Des de llavors fins ara han passat moltes coses.
Avui, quan en l’agenda d’algunes forces polítiques, que disposen de majoria parlamentària, hi ha l’assoliment de la independència de Catalunya, dóna la impressió que aquesta majoria és merament circumstancial i, ni molt menys, serveix per governar. En qualsevol cas, la majoria articulada per les forces independentistes és inestable, volàtil i descompensada. Doncs, del bloc parlamentari independentista, el 14%, la CUP, condiciona totalment a la resta, Junts pel Sí, que representen el 86% dels parlamentaris. L’habilitat de la CUP, que cal reconèixer que la tenen, es manifesta en la mesura que sap aprofitar en benefici propi les contradiccions que tenen Junts pel Sí. És veritat que la CUP, està sotmesa a tensions internes, però no és menys cert que la seva fortalesa rau en la debilitat de Junts pel Sí en articular una nova majoria estable de govern alternativa a l’actual.
¿Com fer-ho?. Cal explorar altres formes d’entendre el full de ruta cap a la independència que permeti incorporar a altres forces polítiques a un ampli acord on es reconegui que, sense prejutjar el resultat d’un referèndum, que els catalans siguin convocats a una consulta per definir quina és la seva relació amb Espanya. Junts pel Sí no pot ser maximalista en el seu full de ruta, com si aquest no podés ser revisat en funció de les dificultats del moments i explorar possibles pactes diferents per arribar de forma ordenada als objectius desitjats. Ara per ara, la sensació que es té, és que l’obstinació d’uns de no afluixar el ritme i altres que tenen recança d’explorar altres camins per avançar, junt a la dificultat de consolidar un lideratge no ambigu del procés, i la feblesa de la lleialtat polític necessària per avançar junts, fa que la ciutadania estigui cada cop més expectant i força desorientada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada