dimarts, 15 d’octubre del 2019

S’han tirat molts papers a terra


Avui s’han tirat molts papers a terra i s’ha cremat tot el que s’ha pogut i més. M’he avergonyit d’estar al costat d’uns incívics que han subministrat tota la carnassa als reaccionaris per construir el relat de que l’independentisme s’ha tornat violent. Des de fa temps s’està construint el relat de que el moviment independentista és violent. Un sector polític identificat amb el que representa C’s consideren que cal forçar les respostes violentes dels independentistes. Això seria un bon complement al relat de la fractura social a Catalunya, l’alteració de la convivència, tal com porten repetint des de fa mesos i que, lamentablement el PSOE ha comprat acríticament. Pensen que, un cop instal·lada la idea de que hi ha ruptura social ara el que cal és provocar, com sigui, l’aparició d’actes violents. És qüestió d’insistir-hi, diuen. La proximitat de les properes eleccions pot alimentar aquesta necessitat de precipitar els aconteixements per tal de treure’n rèdit polític.

Els govern de la Generalitat, i molt especialment el seu President al capdavant, hauria de denunciar la violència desfermada avui per tot Catalunya i convidar als sectors independentistes a fer una reflexió serena sobre l'estratègia a seguir per evitar situacions com aquestes que només afavoreixen els contraris a la independència. Un cop constatat que després de divuit mesos Catalunya no és independent, els governants d’aquest país haurien de fer un exercici de realisme i sortir del món ideal que alguns semblen estar instal·lats. Cal governar des de les institucions i liderar el procés de forma més clara i contundent. Denunciant tot allò que siguin respostes violentes, per més que les protagonitzin amics i coneguts. Em desconcerta la situació en que ens estem instal·lant. No m'agrada que uns anònims em convoquin a unes manifestacions 2.0 emulant les estratègies de masses manifestants d’Hong Kong. ¿Què cal fem? ¿S'ha acabat la revolució del somriure o de cap paper a terra?. ¿Com hem de seguir? No vull que uns energúmens facin mal bé el que hem aconseguit amb molt d'esforç. Ocupar el carrer de forma no violenta, practicar la resistència pacífica no és el que han fet avui uns centenars de joves exaltats per alguns no tant joves i que semblava que els anava la marxa. És molt trist. He perdut el somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada