dijous, 26 de març de 2020

Ser sal del món

Existeixen pensadors que opinen que les religions han de retirar-se al que anomenen el seu espai natural. Consideren que serien més creïbles si es reduïssin al seu àmbit.  No comparteixo del aquest criteri. No hi ha un espai específic per les religions que limiti la seva actuació en l’espai públic. Les religions ni s’han de tancar a la intimitat personal o en el silenci de les sagristies o en l’espai confortable dels llocs sagrats. Les religions han d’estar en els temples i en els lloc de culte, i en l’espai públic, La religió cristiana catòlica, la meva, no té un àmbit específic fora del món. El catolicisme no es pot reduir només a la consolació de l’ànima personal o a resoldre les relacions dels individus amb la transcendència. És evident que la religió, per sort de tots, i de especialment per les mateixos religions, no són ja font de legitimitat de les lleis o els fonaments de les lleis científiques. Les lleis i les visions científiques són autònomes de les religions.

Però, un cop dit això, cal reconèixer que la religió pot emetre judicis, fins i tot morals, sobre les lleis i els progressos de la ciència. Res del que passa a la societat és indiferent a la reflexió de l’ètica que brolla de l’experiència creient. Pels cristians, l’evangelització de la societat significa ser “sal de la terra” (Mt 5,13) “llum del món” (Mt 5,14) Això comporta viure la fe a la llum de la realitat pública intentant ajudar, al costat d’altres visions i tradicions de pensament, aportar virtuts i principis per humanitzar la societat. Es tracta d’anunciar a la societat, de proposar, mai d’imposar, un determinada visió de l’existència humana. Aquesta és la doctrina cristiana bàsica sostinguda a partir del Concili Vaticà II per tal d’allunyar-se d’aquells temps en que religió i política eren un garbuix d’interessos i confusions.

Creure en l’espai públic significa viure la fe creient amb senzillesa i humilitat, i en diàleg amb moltes altres tradicions del pensament. Moltes d’aquestes tradicions tenen un història particular d’entendre la vida i, ben segur, que en alguns moments han hagut de patir la intransigència i la intolerància fonamentada en criteris religiosos. Però, tots ens hem de demanar perdó mútuament perquè, en algun moment hem estats intransigents i perseguidors del pensament dels altres. Els cristians ho hem fet, evidentment, en nom de la fe; però també els creients hem patit, fins a l’extrem de donar la vida, els efectes de les ideologies tancades i excloents. Ara, per sort del projecte humà, existeix una voluntat de conviure cívicament, en plena llum de la plaça públics, i de compartir diferents maneres de creure i de pensar. Això és el gran valor pel desenvolupament de la humanitat. Per això, els cristians no volem quedar-nos en el temple administrant consol o perdons; per això volem ser sal de la terra i llum per al món que cerca un sentit a la vida

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada