dimarts, 31 de març de 2020

El silenci dels carrers i el silenci interior

Un petit virus d’origen desconegut ens està omplint de dolor i desconcert. Estem trasbalsats. Vivim uns moments tràgics, de sofriment insuportable. L’aflicció brolla davant dels milers de morts, molts morts en total soledat; davant dels malalts anònims que no saben si tindran els recursos sanitaris per pal·liar el seu estat de salut; davant dels professionals de la sanitat que s’infecten dia darrera dia perquè no tenen els recursos per protegir-se de la infecció; davant dels nens i nenes que no entenen del tot el que està passant; davant dels adults que no entenen el perquè de tanta desgràcia; davant dels empresaris, emprenedors i autònoms que veuen com s’ensorren els seus negocis; davant dels llogaters que no saben com pagar el seu pis a finals de mes. Hi ha massa angoixa continguda. Tots estem atrapats pel mal del Covid-19. Ningú s’escapa d’aquesta pesta que s’esmuny damunt la nostra societat.

El costos d’aquesta pandèmia espanten. Hi ha una cost emocional, que anirà a més a mesura que passin els dies. El dolor crea saó en l’ànima. Hi ha un cost econòmic immens, que espanta i angoixa a molta gent perquè no tenen clar com reconstruir la seva esperança. La malaltia s’emporta vides i, a més de dolor, ens aboca a l’abisme de la por per un futur ple d’ombres. El Covid-19 ens ha col·locat davant de les contradiccions d’una societat cofoia alimentada per masses retòriques èpiques. Un virus incontrolat ha estat suficient per desestabilitzar el sistema de benestar i ens ha desvetllat les febleses del nostre sistema econòmic, polític i social. Els fonaments del sistema trontollen. La pandèmia ha tret les vergonyes d’una classe política incapaç de llegir els signes dels temps i preveure la magnitud de la tragèdia i prendre decisions oportunes a temps. Si això no fos suficient, els estrategues de la comunicació política han militaritzat la lluita contra el virus. ¿És un primer pas per militaritzar més la societat? Lamentablement, el llenguatge de combat bèl·lic, de guerra i de trinxera, ha omplert l’espai allí on els governants ens havien de transmetre esperança. Aquests governant han dimitit del seu lideratge i ens deixat en mans de les arengues casernàries. Seguim intranquils i preocupats. On volíem trobar esperança només sentim apologies bèl·liques i uniformes de militars.

La crisi del coronavirus ha mostrat les grans debilitats d’un sistema econòmic i d’una filosofia política que ha esgotat tots els seus crèdits. Les polítiques d’austeritat extremes d’anys enrere, junt amb polítiques de privatització del sistema sanitari públic han dut al col·lapse de la sanitat púbica, i del sistema de benestar social, i la incapacitat d’afrontar, en condicions, una gran crisi. Han estat masses anys de continua desinversió. Ara ho estem pagant tots a un preu altíssim. Només ens sosté l’abnegació dels professionals del sistema sanitari. Sense la seva dedicació absoluta, amb gran risc per la seva vida, la tragèdia seria molts més gran. No es tracta de senyalar a ningú com a culpable d’un desastre inimaginable, però quan els núvols de la desgràcia escampin, serà el moment de trobar  els responsables del que està passant. Cal assumir que han d’haver-hi uns responsables de l’estat dels centres geriàtrics; de haver pres les mesures preventives en el moment oportú, encara recordo com alguns responsables sanitaris deien que el virus ens afectaria poc; de no tenir una política de compres sanitàries previsora al veure que estava passant en altres països. El cofoisme practicat per alguns responsables polítics no serveix per resoldre les crisis emergents. Cal identificar aquells responsables polítics que han estat més  sensibles a les demandes del IBEX que a la salut de les persones. Aquests responsables hauran de rendir comptes.

La magnitud de la crisi ha posat de manifest la necessitat d’una governança global. El model d’Estat tradicional no pot afrontar les crisis globals. Cal superar la mesquinesa dels estats-nació que es resisteixen a la solidaritat amb els que més ho necessiten. Un petit virus descontrolat ha qüestionat l’efectivitat de la Unió Europea sinó la seva immediata viabiitat. La por de cada un dels seus socis està frenant la solidaritat econòmica i ha bloquejat el facilitar recursos on la pandèmia fa estralls. La lògica tradicional del mercat ha imperat sobre altre consideració. Alguns dirigents polítics mundials han prioritzat, des del primer moment, l’economia en lloc la salut dels seus ciutadans.

No sé si després del que estem vivim hi haurà un profund canvi social i econòmic a escala mundial. És imprevisible que passarà després de vèncer aquesta pandèmia. Ja ho veurem. M’agradaria que l’empatia amb el sofriment de tanta genet ens ajudés a transformar el món. És un desig que necessita ser expressat i articulat en forma de proposta de canvi personal e institucional. Hem de contribuir a fer néixer un temps per l’esperança transformant aquesta capacitat de resistència de la gent al flagell de la pandèmia en força de canvi social i de transformació interior. El silenci dels carrers d’aquests dies ens pot ajudar a descobrir el silenci interior que remou consciències. Hi ha llavors d’esperança en la societat. Aquests dies els professionals de la sanitat en la seva lluita a cara descoberta, en més d’un cas això no és cap metàfora, per combatre el Covid-19, donen mostres continuades d’aquesta esperança. Hi ha esperança en els voluntaris entregats a mil causes per ajudar als més febles davant la pandèmia. Aquesta gent, quan cada dia a les vuit del vespre aplaudeixen als sanitaris, també està reconeixent el valor del civisme que salva vides. Ens aplaudim també per tenir esperança de que ens en sortirem.  Així ho volem. Volem vèncer aquest mal són sabent que, un cop desperts, ens tocarà aixecar de nou el país. També ho farem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada