dimarts, 13 d’abril del 2010

La sexualitat dels capellans i la frivolitat televisiva

He escoltat les declaracions del cardenal Bertone amb estupefacció. No són les millors paraules per clarificar les turbulències generades en relació a la pederàstia. S’ha donat un pas enrere. Confio que tot es pugui redreçar de forma positiva aclarint el que calgui aclarir, puntualitzar i matissar el que calgui i on calgui, reconèixer els errors comesos i rectificar el que calgui rectificar. Aquest matí el comentari del cardenal Bertone ha estat objecte d’atenció en el programa matinal de TV3. L’escriptor i pensador Antoni Puigverd ha estat magistral puntualitzant al que havia dit un periodista alhora de presentar la notícia. Pel seu interès convido als lectors d’aquest post veure la presentació del periodista i la puntualització de l’Antoni Puigverd.

Voldria afegir algunes consideracions a la pertinent puntualització de l’Antoni Puigverd. Si bé el celibat és avui un estat obligatori pels sacerdots catòlics, el sacerdoci és una opció lliure. A més, per algunes persones, el celibat és una opció adoptada per motius religiosos o no, per tal de tenir major disponibilitat per donar-se als demés. Tinc molt present el comentari que vaig escoltar quan era estudiant universitari al gran capellà que fou Bonaventura Pelegrí. En aquell moment, Bonaventura Pelegrí, tenia responsabilitats pastorals a Amèrica Llatina i explicà com molts estudiants, identificats amb les idees polítiques radicals, havien optat pel celibat per tal d’entregar-se amb més plenitud a la causa de la justícia pels pobres.

A un altre nivell, cal considerar que l’elogi del sexe enfront a la condició cèlibe és un despropòsit, especialment si es considera que els cèlibes es troben en una condició d’inferioritat humana per no practicar el sexe. La lleugeresa d’aquest judici sorprèn perquè el celibat no és, de cap manera, l’anul·lació de la sexualitat. S’hauria de tenir un major rigor intel·lectual alhora de parlar sobre aquests temes i tenir més lucidesa per explicar que no totes les persones que viuen sexualment la seva sexualitat ho fan de manera humanitzadora. Ben segur que això és menys noticiable, però és més real.

3 comentaris:

  1. Jo no estic en contra de què desaparegui la relació obligatòria entre el sacerdoci i el celibat. Tanmateix, l'Església no obliga a ningú a ser sacerdot. De fet, tal com es presenten les coses a la fac. teologia no és que la persona demana ser sacerdot i després l'Església l'imposa el celibat, sinó que solament la persona que sent una vocació celibatària és la que ha de demanar ser ordenat.

    Sense tenir en compte les crisis puntuals de certs capellans que poden tenir en algún moment de la seva vida, de manera semblant a les crisis de parella que són finalment superades, no hi ha cap mena de dubte que en la pràctica hi ha algunes persones que no tenen vocació celibatària que demanen el sacerdoci.
    jaume

    ResponElimina
  2. Felicitats per l'article, Jordi. M'ha agradat molt!

    Marcel

    ResponElimina
  3. La pederastia en l'Església va quedar demostat ja fa uns quants anys que tenia relació amb l'homosexualitat. Cal cercar l'article estudi complet ""escandalos en EEUU: la clave homosexual"". Les declaracions d'en Bertone només han ratificat aquest estudi. Si s'emprenyen els del col.lectiu de la faràndula es problema d'ells.

    ResponElimina