La decisió de l’alcalde de Vic de denunciar als immigrants sense papers que s’empadronin en el seu municipi és un acte de delació. És una acció de delatar a algú perquè es considera que ha comés un delicte, en aquest cas, residir en un país sense tenir els corresponents documents. ¿Correspon a l’autoritat municipal assumir aquesta responsabilitat?, ¿és propi de la interrelació administrativa passar aquesta informació del Padró? ¿aquesta feina és coherent amb les competències municipals?. Sobre aquesta qüestió hi ha experts que creuen que no correspon als ajuntaments procedir a denunciar als sense papers.
Al marge de les anteriors consideracions voldria reflexionar sobre la delació com instrument polític. A Anglaterra, després dels atemptats del 7 de juliol del 2005, el govern decidí crear una xarxa de delators per tal d’identificar futurs terroristes. Després de reconèixer el fracàs de les polítiques d’integració alhora de prevenir el fonamentalisme islàmic, les autoritats policials pensaren que la delació podria ser una bona estratègia preventiva. Amb aquest objectiu es creà una xarxa formada per 30.000 ciutadans, de diferent origen i activitat professional, que havien de denunciar a altres ciutadans, especialment aquells de pràctica religiosa musulmana, quan veiessin que tenien comportaments susceptibles ser interpretat com a signes de radicalitat fonamentalista. Per aquesta finalitat foren reclutats mestres, empleats de superfícies comercials, personal sanitari, empleats de comerç, tècnics de poliesportius, etc... La seva missió era observar el comportament dels musulmans i, en el cas de sospitar que mostraven uns signes de radicalització fonamentalista, avisar a la policia per tal de fer-ne un seguiment. Així, en poc temps, les autoritats policials podrien construir un mapa dels possibles fonamentalistes considerats potencials terroristes. Els responsables d’aquest programa expliquen que el seu èxit està en la delació ciutadana.
Davant d’aquesta situació ¿val la pensa construir una societat plena de ciutadans delators? No. Però, per no anar en aquesta direcció, cal evitar prendre mesures que ajudin a anar-hi. La decisió de l’alcalde de Vic pot afavorir a entendre que la delació és una bona estratègia defensiva, sense identificar massa del que cal defensar-se. Francament, no m’agradaria viure en una societat que només sap abordar la política preventiva basada en la delació ciutadana. Em recorda molt als “Comités de Defensa de la Revolución” cubans. No vull viure en una societat plegada de delators atents a la longitud de la meva barba, a si he deixat de comprar carn de porc o no consumeixo alcohol. I si resulta que davant d’un colesterol rampant he decidit canviar de dieta i per camuflar la mala cara em deixo barba, ¿ em farà tot això sospitós per ser delatat per un ciutadà espia?.
Al marge de les anteriors consideracions voldria reflexionar sobre la delació com instrument polític. A Anglaterra, després dels atemptats del 7 de juliol del 2005, el govern decidí crear una xarxa de delators per tal d’identificar futurs terroristes. Després de reconèixer el fracàs de les polítiques d’integració alhora de prevenir el fonamentalisme islàmic, les autoritats policials pensaren que la delació podria ser una bona estratègia preventiva. Amb aquest objectiu es creà una xarxa formada per 30.000 ciutadans, de diferent origen i activitat professional, que havien de denunciar a altres ciutadans, especialment aquells de pràctica religiosa musulmana, quan veiessin que tenien comportaments susceptibles ser interpretat com a signes de radicalitat fonamentalista. Per aquesta finalitat foren reclutats mestres, empleats de superfícies comercials, personal sanitari, empleats de comerç, tècnics de poliesportius, etc... La seva missió era observar el comportament dels musulmans i, en el cas de sospitar que mostraven uns signes de radicalització fonamentalista, avisar a la policia per tal de fer-ne un seguiment. Així, en poc temps, les autoritats policials podrien construir un mapa dels possibles fonamentalistes considerats potencials terroristes. Els responsables d’aquest programa expliquen que el seu èxit està en la delació ciutadana.
Davant d’aquesta situació ¿val la pensa construir una societat plena de ciutadans delators? No. Però, per no anar en aquesta direcció, cal evitar prendre mesures que ajudin a anar-hi. La decisió de l’alcalde de Vic pot afavorir a entendre que la delació és una bona estratègia defensiva, sense identificar massa del que cal defensar-se. Francament, no m’agradaria viure en una societat que només sap abordar la política preventiva basada en la delació ciutadana. Em recorda molt als “Comités de Defensa de la Revolución” cubans. No vull viure en una societat plegada de delators atents a la longitud de la meva barba, a si he deixat de comprar carn de porc o no consumeixo alcohol. I si resulta que davant d’un colesterol rampant he decidit canviar de dieta i per camuflar la mala cara em deixo barba, ¿ em farà tot això sospitós per ser delatat per un ciutadà espia?.
Cuando la delación es sobre violencia de género, sobre evasión fiscal, sobre maltrato a personas vulnerables -ancianos o niños-, maltrato a animales domésticos... entonces parece que no está mal vista... sólo está mal vista cuando afecta a los inmigrantes ilegales... ¿dónde ponemos la frontera entre la delación buena y la mala?
ResponElimina