El mocador musulmà, yihab, no és una gorra de beisbol

El pintoresc debat reobert a la Comunitat de Madrid en relació a l’ús del vel, fa uns anys ja hagué una situació similar a San Lorenzo del Escorial, ha propiciat un reguitzell de declaracions, algunes molt curioses. Per exemple, avui he sentit a una destacada personalitat política catalana que, quan li han preguntat sobre aquest tema, ha començat a parlar d’immigració. Sense adonar-se que Najwa Malha, la noia de Pozuelo d’Alarcón que port un mocador, és espanyola. Per això, la primera observació a fer és que cal treure el tema del mocador musulmà de l’àmbit dels temes d’immigració. Per portar el mocador musulmà, com la toca de les monges catòliques, no ha de comportar de signar un contracte d’integració o similar. Suposo que aquesta personalitat política catalana, quan esgrimia el contracte d’immigració, no estaria pensant amb les vocacions religioses femenines catòliques que, provenint de països estrangers, venen a formar-se o a professar en monestirs del nostre país. ¿Es referia també a elles quan parlava d’immigració?. Penso que no. Vel i immigració no han de barrejar-se, ni és intel·lectualment acceptable ni és prudent per la convivència cívica.

La resposta de la Comunitat de Madrid a el tema del vel és una manifestació palmària de cinisme polític encaminat a impartir certificats de ciutadania previ examen d’usos i costums. Sarzkozy, per exemple, parla de “respectar els valors republicans”. Alguns comentaris sobre el cas de Najwa Malha han estat desafortunats. Alguna persona, ha equiparat l’ús del mocador amb l’ús d’una gorra de beisbol a la classe. Cap mestre del claustre escolar, sembla ser, ha sabut o volgut, explicar que hi ha una enorme diferència entre els dos fets. Portar la gorra en una aula pot interpretar-se com un gest de mala educació o de manca de respecte, així de curt i ras; mentre que el mocador és portar un símbol religiós. Està clar, i aquest conflicte ho evidencia, que les normes de vestimenta en un centre educatiu han d’estar regulades per una normativa; però és evident que certes decisions no poden deixar-se en mans de l’autonomia del centre educatiu. No crec que sigui propi del centre regular l’ús dels signes religiosos, circumstància que està emparada per l’exercici d’un dret fonamental reconegut per la Constitució. Resulta políticament frívol per part de la Comunitat de Madrid, i de manera especial de la seva Presidenta, pretendre encolomar la resolució del conflicte al reglament del centre. L’autoritat política de la Comunitat de Madrid ha d’assumir que forma part de les seves competències vetllar perquè es respectin tots els drets constitucionals. I, en aquest cas, es conculca el dret de la pràctica religiosa de una noia espanyola. Per això, no fora estrany, que es denuncies als tribunals aquest fet.

Ironies de la vida, el govern francès ha decidit avui mateix presentar un projecte de llei elaborat a partir de les propostes dels diputats d’UPM per prohibir de forma generalitzada la burka a França. Ja tindré ocasió per parlar d’aquesta qüestió. Però, per centrar el que ara parlavem, convé descartar qualsevol paral·lelisme entre l’ús del mocador, hiyab, per una ciutadana espanyola que ho fa per conviccions religioses i l’ús de la burka. Associar les dues qüestions és anar de mala fe. Fins ara, el sentit comú, el pragmatisme i el respecte, han possibilitat resoldre correctament problemes sorgits en relació a aquest tema. Cal seguir en aquesta línia. Perquè sinó, caldrà recordar que “de aquellos polvos vienen estos lodos”. Obrir una confrontació sobre aquesta qüestió és atiar uns fets de tempestats imprevisibles. En aquest sentit, els catòlics hem de denunciar la manipulació i els comportaments barroers que confonen mocadors i gorres. La claredat d’idees ens ajuda a tots a mantenir el respecte pels signes que ens identifiquen com a creients.