Indignació i compassió, virtuts polítiques

He llegit amb molta complaença una entrevista al poeta José Manuel Caballero Bonald. A partir d’un repàs a la seva vida, Caballero Bonald comenta la importància que té el compromís moral davant les injustícies. Es queixa de que hi ha masses silencis de persones que callen perquè no volen exposar-se a res. Critica que es viu en un temps de frivolitat i neutralitat, i de consolidació de la idea de que el compromís ha passat de moda. Que ara, recuperada i consolidada la democràcia, no fa falta cap intervenció crítica en la societat. Considera que això és alarmant. Diu que escriu, a més de justificar-se, per defensar-se contra les ofenses de la vida. Està convençut de que els escriptors escriuen per estar en contra o defensar alguna cosa. Afirma que la seva poesia va contra els submisos, els obedients, els gregaris i els hipòcrites. Diu que és una persona molt hipersensible i per això es commou fàcilment; de tal manera que s’indigna davant de determinades situacions.

La indignació és, juntament amb la compassió, virtuts que justifiquen l’acció política. Per mi la política és una resposta moral davant les injustícies que hi ha en el món. Les persones no podem ser impassibles davant el sofriment dels altres i la resposta moral porta a la recerca de mesures polítiques per transformar las causes que permeten aquests situacions. La recerca de la justícia hauria de ser el motor del compromís polític. Els salms identifiquen el bon rei com la persona que dicta sentències justes, que fa el bé i es preocupa per les vídues i els orfes o que aixeca de la pols el desvalgut. La política no és més que l’extensió pràctica d’aquesta exigència moral de lluitar per la justícia. El que cal és no defallir perquè la política sigui això.