L'any1989 va assenyalar la fita històrica de la fi del comunisme convertit en doctrina d'estat. Les transformacions dels països del socialisme real, la reorganització geopolítica mundial, les seves repercussions sobre les estratègies de molts partits democràtics, provocaren una profunda revisió de les utopies socials forjades a l'empara de les lluites d’emancipació dels segles XIX i XX i que havien trobat en el socialisme la seva expressió política. Fa l'efecte que la mutació de la societat ha agafat desprevingudes a aquestes utopies: "la novetat de les qüestions plantejades, la seva rapidesa d’aparició, la seva amplitud d'incidència i projecció cap a múltiples nivells de la civilització moderna, no han trobat resposta suficient en les diferents alternatives ideològiques que havien proporcionat una cohesió racional a les aspiracions d’emancipació de la humanitat". (López Camps, J. "La utopía también existe" Diálogo nº 4 1986.)
A més es descobreix, no sense certa frustració, que la "utopia feta història no era més que una doctrina d'Estat, és a dir, pura ideologia. El rebuig del pensament utòpic i per tant l’aterrament en lo real, apareix en la mesura que els ciutadans del segle XX descobreixen que aquella raó utòpica, pretesament motor de la Modernitat, no era res més que raó instrumental". Es descobreix compte que la confiança cega en la utopia social, en moltes ocasions, havia bloquejat una reflexió serena sobre la pròpia condició humana i, de manera particular, de com es comporten les persones davant el poder, fins i tot si aquest apareix legitimat per una obstinació utòpica. El poder polític sempre ha exercit fortes temptacions en les persones arribant a perdre amb això el seu caràcter de mediació convertint-se en un dels ídols nous adoradores per la nostra generació. Com molt bé diu Lluís Duch un poder així entès "introdueix un absolut dins de les relacions humana" (Duch, L. "Socialisme i cristianisme. Dues tradicions i uns valors a compartir". Qüestions de Vida Cristiana) que impedeix a les persones l'aproximació desinteressada i amorosa al proïsme. A l'ombra del gaudi del poder han florit alguns polítics sense cap tipus d'autoritat. És evident que la nova política es construeixi sobre una nova concepció del poder en la qual caminin de la mà del poder i autoritat.
A més es descobreix, no sense certa frustració, que la "utopia feta història no era més que una doctrina d'Estat, és a dir, pura ideologia. El rebuig del pensament utòpic i per tant l’aterrament en lo real, apareix en la mesura que els ciutadans del segle XX descobreixen que aquella raó utòpica, pretesament motor de la Modernitat, no era res més que raó instrumental". Es descobreix compte que la confiança cega en la utopia social, en moltes ocasions, havia bloquejat una reflexió serena sobre la pròpia condició humana i, de manera particular, de com es comporten les persones davant el poder, fins i tot si aquest apareix legitimat per una obstinació utòpica. El poder polític sempre ha exercit fortes temptacions en les persones arribant a perdre amb això el seu caràcter de mediació convertint-se en un dels ídols nous adoradores per la nostra generació. Com molt bé diu Lluís Duch un poder així entès "introdueix un absolut dins de les relacions humana" (Duch, L. "Socialisme i cristianisme. Dues tradicions i uns valors a compartir". Qüestions de Vida Cristiana) que impedeix a les persones l'aproximació desinteressada i amorosa al proïsme. A l'ombra del gaudi del poder han florit alguns polítics sense cap tipus d'autoritat. És evident que la nova política es construeixi sobre una nova concepció del poder en la qual caminin de la mà del poder i autoritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada