Ahir el ministre de Justícia d’Espanya, a l’acabar la presentació de la memòria anual de la Fundación Pluralismo y Convivència, anuncià que es regularia l’ús del vel islàmic en la revisió de la Llei orgànica de Llibertat Religiosa. La notícia saltà ràpidament en tots els medis i als pocs minuts era titular en els digitals i capçalera en els informatius. El tractament era de gran notícia. Realment, ¿era una gran notícia?. Doncs no. No crec que en una llei de llibertat religiosa s’hagi de regular de manera explícita l’ús del vel integral. Per les següents raons.
No té sentit que un instrument jurídic, com és una llei que desenvolupa un dret fonamental, hagi de concretar casuístiques relacionades amb les pràctiques. Els experts comenten que, deixant de banda altres aspectes, una de les crítiques que es pot fer a l’actual llei és que barreja continguts propis d’una llei amb aspectes propis d’un reglament. Per això, alhora de revisar el text normatiu bàsic s’hauria d’evitar tornar a caure en el mateix error. Millor deixar en la llei la protecció de l’exercici de la pràctica de la llibertat religiosa.
El segon argument es refereix a la idoneïtat del tema i la incoherència en relació a una llei que regula l’exercici de la llibertat religiosa. Perquè l’ús del vel integral no es un tema que s’hagi de situar en l’àmbit d’aquesta llei, sinó en els aspectes relacionats amb la convivència. Ja que, tan reprovable per la convivència és el vel integral, ja que amaga la visibilitat de les persones, com els passamuntanyes, el cas de motos o altres formes d’ocultació de la cara. Per això, tot i que pot semblar que el tema del vel integral estigui vinculat a la religió, el vel afecta a les pràctiques de convivència i expressa un comportament cultural i no religiós tal com manifesten la majoria de musulmans.
La darrera consideració fa referència a les limitacions que tota lleia pot establir a l’exercici d’un dret. En aquest cas, tal como es diu ja en la llei de l’any 1980, la llibertat religiosa pot limitar-se per raons de “protección del derecho de los demás al ejercicio de sus libertades publicas y derechos fundamentales, así como la salvaguardia de la seguridad, de la salud y de la moralidad publica, elementos constitutivos del orden publico protegido por la Ley en el ámbito de una sociedad democrática”. Entenent que el concepte de moralitat pública no sembla pertinent, la resta de factors limitadors són totalment raonables i plenament vigents. Per això, si hi ha algú que s’obstina a adoptar una pràctica religiosa que pot representar un risc per l’ordre públic expressat en termes de salut i seguretat, les autoritats polítiques li han de recordar que no ho pot fer-ho.
No té sentit que un instrument jurídic, com és una llei que desenvolupa un dret fonamental, hagi de concretar casuístiques relacionades amb les pràctiques. Els experts comenten que, deixant de banda altres aspectes, una de les crítiques que es pot fer a l’actual llei és que barreja continguts propis d’una llei amb aspectes propis d’un reglament. Per això, alhora de revisar el text normatiu bàsic s’hauria d’evitar tornar a caure en el mateix error. Millor deixar en la llei la protecció de l’exercici de la pràctica de la llibertat religiosa.
El segon argument es refereix a la idoneïtat del tema i la incoherència en relació a una llei que regula l’exercici de la llibertat religiosa. Perquè l’ús del vel integral no es un tema que s’hagi de situar en l’àmbit d’aquesta llei, sinó en els aspectes relacionats amb la convivència. Ja que, tan reprovable per la convivència és el vel integral, ja que amaga la visibilitat de les persones, com els passamuntanyes, el cas de motos o altres formes d’ocultació de la cara. Per això, tot i que pot semblar que el tema del vel integral estigui vinculat a la religió, el vel afecta a les pràctiques de convivència i expressa un comportament cultural i no religiós tal com manifesten la majoria de musulmans.
La darrera consideració fa referència a les limitacions que tota lleia pot establir a l’exercici d’un dret. En aquest cas, tal como es diu ja en la llei de l’any 1980, la llibertat religiosa pot limitar-se per raons de “protección del derecho de los demás al ejercicio de sus libertades publicas y derechos fundamentales, así como la salvaguardia de la seguridad, de la salud y de la moralidad publica, elementos constitutivos del orden publico protegido por la Ley en el ámbito de una sociedad democrática”. Entenent que el concepte de moralitat pública no sembla pertinent, la resta de factors limitadors són totalment raonables i plenament vigents. Per això, si hi ha algú que s’obstina a adoptar una pràctica religiosa que pot representar un risc per l’ordre públic expressat en termes de salut i seguretat, les autoritats polítiques li han de recordar que no ho pot fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada