El lector de la “Llum del món” (Herder, 2010) trobarà un Joseph Ratzinger i un Benet XVI en l’estat més pur. Al llarg de les quasi dues-centes pàgines de l’entrevista es pot identificar perfectament el pensament del teòleg Ratzinger i les opinions del papa Benet XVI. És un llibre sorprenent per la seva profunditat i agudesa. En moltes de les preguntes, les respostes del papa van més enllà de la visió tancada que té l’entrevistador, Peter Seewald, sobre algunes qüestions. El lector trobarà a un Papa proper, molt humà que mostra sense dreceres el que pensa. Al llarg del llibre es repeteix una mateixa idea: cal retornar la persona contemporània a Déu a través de la realitat amb un ús intel·ligent de la raó.
És cert que Benet XVI defensa, en alguns punts, la doctrina tradicional de l’Església, i no sembla mostrar cap flexibilitat en obrir el seu pensament a altres possibilitats; però si que adopta una mirada més oberta en altres qüestions. No és el cas en els temes del celibat, del sexe, el divorci, de l’homosexualitat o el sacerdoci de les dones on està clar que Benet XVI no s’aparta del marc que fixa la doctrina catòlica tradicional. Però, en altres qüestions apareixen arguments o visions inèdites fins aquest moment. El més comentat ha estat el tema del preservatiu, on aporta un criteri nou per justificar al seu ús; en altres aspectes la manera com el Papa aborda els temes introdueix la possibilitat d’altres lectures diferents a les tradicionals. És un moment en que “la pregunta per Déu es posiciona de forma diferent en la nova generació” afirma Benet XVI. El Papa relativitza el seu mateix poder insistint en la necessitat d’un estil col·legial d’autoritat, allunyat del concepte absolutista del poder papal, i que, si físicament, psíquicament i mentalment un pontífex no pot continuar té el dret i el deure de dimitir.
Benet XVI en cap moment defuig els temes polèmics i delicats del seu pontificat. Entre ells està la qüestió de la pederàstia. Les seves paraules són contundents, a més de solidaritzar-se i situar-se en la perspectiva de les víctimes, reconeix que “va predominar la consciència que l’Església no havia de ser l’església del dret, sinó l’església de l’amor, i no havia de castigar”. Això, afirma Benet XVI, fou un greu error que va conduir a un gran sofriment de moltes persones víctimes dels pederastes. Cal castigar, amb un càstig possible i proporcionat als pederastes. En relació a la qüestió anterior i al tema de Marcial Maciel afirma que “lamentablement ens hem aproximat amb massa lentitud i retard a aquestes coses”. En un altre ordre de coses, Benet XVI parla dels progressos en l’ecumenisme; les dificultats de relació amb els protestants o la bona sintonia amb els jueus. Dedica vàries respostes a situar el marc conceptual on situar les relacions del cristianisme amb l’Islam i quins són els temes que cal clarificar per facilitar un millor diàleg. També admet l’error comés en el cas del bisbe Williamson.
En diferents moments Benet XVI proposa un camí d’accés a Déu comprensible a la societat contemporània i assumeix que en algunes circumstàncies el pecat de l’Església fa incomprensible l’anunci de Jesús. El teòleg Ratzinger analitza la situació de la societat contemporània i creu que el combat es dóna entre aquelles secularitzacions que expulsen a Déu i la fe. Hi ha el xoc de “dos mons espirituals: el món de la fe i el món del secularisme. La qüestió és, on té raó el secularisme?. És a dir, on pot i ha d’adoptar la fe les formes i figures de la modernitat i on ha d’oposar resistència?". El canvi de perspectiva és important: no es tracta que condemnar de nou la Modernitat, i la secularització, sinó els cristians hem de discernir allò que té de positiu d’altres aspectes que cal combatre. Per Benet XVI la crisi de la societat contemporània és el gran relativisme que fa que “la veritat ha caigut sota sospita” o que en “nom de la veritat s’ha arribat a la intolerància i la crueltat”. Constata el fracàs del culte de la raó derivada de la Il·lustració i la confiança en el progrés il·limitat de la ciència.¿Què és el progrés?, ¿quins són els seus fonaments?, es pregunta en diversos moments Benet XVI. Afirma que es confia en una nova religió que fingeix ser universal perquè és racional, “més encara, perquè és la raó en sí mateixa”. Cal tornar de nou a la veritat perquè “mostra aquells valors constants que han fet gran la humanitat. Cal, per part, aprendre i exercitar de nou la humilitat de reconèixer la veritat i de permetre que es constitueixi en guia”.
Enfront d’aquest de la realitat del relativisme Benet XVI abroga per proposar la recerca de Déu avui i demana practicar el “cristianisme de decisió”. Es tracta de que els cristians visquin i confessin de manera conscient la seva fe i els valors que en deriven, i fer-ho en un context en el qual “el cristianisme es troba exposat a una pressió d’intolerància”. És temps d’una nova evangelització. Déu ha d’entrar de nou en el món. Gràcies a Déu, la humanitat podrà completar les seves ganes de felicitat amb la vertadera felicitat.
Es tracta de que els cristians iniciïn un camí de conversió i descoberta del que és essencial en la fe, sense imposar res. Joseph Ratzinger comenta que el seu llibre “Jesús de Natzaret” no és un acte de magisteri de Benet XVI, sinó una proposta de discussió teològica i una forma de presentar una interpretació. No és el moment de dogmes, o de parlar de forma autoritària, sinó d’obrir el pensament. El que és important, diu Benet XVI, no és imposar res, ni tan sols un sistema moral, sinó un camí d’accés a Déu. Aquest camí és l’amor. El Papa manifesta que calen “illes on visquem i irradiem la fe en Déu i la senzillesa interior del cristianisme; oasis, arques de Noé en les quals l’home pugui refugiar-se sempre de nou”. Cal fer-ho de forma decidida i sense por perquè “ser cristià no ha d’esdevenir una mena d’estat arcaic”.
L’Església ha d’ajudar al món a obrir l’horitzó de la vida, a ampliar-lo i mirar vers al final. Es temps de testimoniar la fe, per això Benet XVI es pregunta “com és que els cristians, que són personalment creients, no tenen la força de fer que la seva fe tingui una major eficàcia política”. És un moment que cal una gran creativitat per tal de transmetre el cristianisme de manera més comprensible al món. Són moments de canvi “el cristianisme està adoptant una altra cara, una altra figura cultural. No ocupa pas el primer lloc dins l’opinió mundial, en aquest lloc governen altres. Però, representa la força vital, sense la qual també les altres coses no romandrien”. La gran missió de l’Església continua sent “unir la fe i la raó, unir la mirada que va més enllà d’allò tangible i alhora la simultània responsabilitat racional”. Fe i raó, afirma el teòleg Ratzinger i proposa el papa Benet XVI, han d’anar juntes per afirmar la identitat cristiana i ajudar al món a “començar de nou amb Déu” perquè “la infinitud que l’home necessita només pot provenir de Déu”. És el moment ple d’oportunitats que l’Església ha de saber aprofitar per tal que la “fe la catòlica es presenti d’una forma més forta i vital que faci sentir de nou la seva paraula com a força d’unitat i d’obertura de l’etern per al temporal”.
Benet XVI demana una nova evangelització on “l’únic Evangeli ha de ser anunciat en la seva gran, permanent, racionalitat i, al mateix temps, en el seu poder, que sobrepassa la racionalitat, per arribar de nou al nostre pensament i a la nostra comprensió”. I això cal fer-ho conscients de que “no som simplement idèntics amb la cultura i la nació com a tal, encara que tenim la força per imprimir-li i indicar-li valors, que ella assumeix fins i tot quan la majoria no siguin creients cristians”.
Un magnífic llibre que s’ha de llegir i meditar sense prejudicis. On el lector trobarà afirmacions que podrà no compartir, però també descobrirà un pensament teològic força suggerent alhora d’entendre com parlar de Déu en el societat d’avui i com testimoniar la fe en una societat secularitzada gràcies a un ús intel·ligent de la raó. Així els cristians esdevindrem llum del món.
És cert que Benet XVI defensa, en alguns punts, la doctrina tradicional de l’Església, i no sembla mostrar cap flexibilitat en obrir el seu pensament a altres possibilitats; però si que adopta una mirada més oberta en altres qüestions. No és el cas en els temes del celibat, del sexe, el divorci, de l’homosexualitat o el sacerdoci de les dones on està clar que Benet XVI no s’aparta del marc que fixa la doctrina catòlica tradicional. Però, en altres qüestions apareixen arguments o visions inèdites fins aquest moment. El més comentat ha estat el tema del preservatiu, on aporta un criteri nou per justificar al seu ús; en altres aspectes la manera com el Papa aborda els temes introdueix la possibilitat d’altres lectures diferents a les tradicionals. És un moment en que “la pregunta per Déu es posiciona de forma diferent en la nova generació” afirma Benet XVI. El Papa relativitza el seu mateix poder insistint en la necessitat d’un estil col·legial d’autoritat, allunyat del concepte absolutista del poder papal, i que, si físicament, psíquicament i mentalment un pontífex no pot continuar té el dret i el deure de dimitir.
Benet XVI en cap moment defuig els temes polèmics i delicats del seu pontificat. Entre ells està la qüestió de la pederàstia. Les seves paraules són contundents, a més de solidaritzar-se i situar-se en la perspectiva de les víctimes, reconeix que “va predominar la consciència que l’Església no havia de ser l’església del dret, sinó l’església de l’amor, i no havia de castigar”. Això, afirma Benet XVI, fou un greu error que va conduir a un gran sofriment de moltes persones víctimes dels pederastes. Cal castigar, amb un càstig possible i proporcionat als pederastes. En relació a la qüestió anterior i al tema de Marcial Maciel afirma que “lamentablement ens hem aproximat amb massa lentitud i retard a aquestes coses”. En un altre ordre de coses, Benet XVI parla dels progressos en l’ecumenisme; les dificultats de relació amb els protestants o la bona sintonia amb els jueus. Dedica vàries respostes a situar el marc conceptual on situar les relacions del cristianisme amb l’Islam i quins són els temes que cal clarificar per facilitar un millor diàleg. També admet l’error comés en el cas del bisbe Williamson.
En diferents moments Benet XVI proposa un camí d’accés a Déu comprensible a la societat contemporània i assumeix que en algunes circumstàncies el pecat de l’Església fa incomprensible l’anunci de Jesús. El teòleg Ratzinger analitza la situació de la societat contemporània i creu que el combat es dóna entre aquelles secularitzacions que expulsen a Déu i la fe. Hi ha el xoc de “dos mons espirituals: el món de la fe i el món del secularisme. La qüestió és, on té raó el secularisme?. És a dir, on pot i ha d’adoptar la fe les formes i figures de la modernitat i on ha d’oposar resistència?". El canvi de perspectiva és important: no es tracta que condemnar de nou la Modernitat, i la secularització, sinó els cristians hem de discernir allò que té de positiu d’altres aspectes que cal combatre. Per Benet XVI la crisi de la societat contemporània és el gran relativisme que fa que “la veritat ha caigut sota sospita” o que en “nom de la veritat s’ha arribat a la intolerància i la crueltat”. Constata el fracàs del culte de la raó derivada de la Il·lustració i la confiança en el progrés il·limitat de la ciència.¿Què és el progrés?, ¿quins són els seus fonaments?, es pregunta en diversos moments Benet XVI. Afirma que es confia en una nova religió que fingeix ser universal perquè és racional, “més encara, perquè és la raó en sí mateixa”. Cal tornar de nou a la veritat perquè “mostra aquells valors constants que han fet gran la humanitat. Cal, per part, aprendre i exercitar de nou la humilitat de reconèixer la veritat i de permetre que es constitueixi en guia”.
Enfront d’aquest de la realitat del relativisme Benet XVI abroga per proposar la recerca de Déu avui i demana practicar el “cristianisme de decisió”. Es tracta de que els cristians visquin i confessin de manera conscient la seva fe i els valors que en deriven, i fer-ho en un context en el qual “el cristianisme es troba exposat a una pressió d’intolerància”. És temps d’una nova evangelització. Déu ha d’entrar de nou en el món. Gràcies a Déu, la humanitat podrà completar les seves ganes de felicitat amb la vertadera felicitat.
Es tracta de que els cristians iniciïn un camí de conversió i descoberta del que és essencial en la fe, sense imposar res. Joseph Ratzinger comenta que el seu llibre “Jesús de Natzaret” no és un acte de magisteri de Benet XVI, sinó una proposta de discussió teològica i una forma de presentar una interpretació. No és el moment de dogmes, o de parlar de forma autoritària, sinó d’obrir el pensament. El que és important, diu Benet XVI, no és imposar res, ni tan sols un sistema moral, sinó un camí d’accés a Déu. Aquest camí és l’amor. El Papa manifesta que calen “illes on visquem i irradiem la fe en Déu i la senzillesa interior del cristianisme; oasis, arques de Noé en les quals l’home pugui refugiar-se sempre de nou”. Cal fer-ho de forma decidida i sense por perquè “ser cristià no ha d’esdevenir una mena d’estat arcaic”.
L’Església ha d’ajudar al món a obrir l’horitzó de la vida, a ampliar-lo i mirar vers al final. Es temps de testimoniar la fe, per això Benet XVI es pregunta “com és que els cristians, que són personalment creients, no tenen la força de fer que la seva fe tingui una major eficàcia política”. És un moment que cal una gran creativitat per tal de transmetre el cristianisme de manera més comprensible al món. Són moments de canvi “el cristianisme està adoptant una altra cara, una altra figura cultural. No ocupa pas el primer lloc dins l’opinió mundial, en aquest lloc governen altres. Però, representa la força vital, sense la qual també les altres coses no romandrien”. La gran missió de l’Església continua sent “unir la fe i la raó, unir la mirada que va més enllà d’allò tangible i alhora la simultània responsabilitat racional”. Fe i raó, afirma el teòleg Ratzinger i proposa el papa Benet XVI, han d’anar juntes per afirmar la identitat cristiana i ajudar al món a “començar de nou amb Déu” perquè “la infinitud que l’home necessita només pot provenir de Déu”. És el moment ple d’oportunitats que l’Església ha de saber aprofitar per tal que la “fe la catòlica es presenti d’una forma més forta i vital que faci sentir de nou la seva paraula com a força d’unitat i d’obertura de l’etern per al temporal”.
Benet XVI demana una nova evangelització on “l’únic Evangeli ha de ser anunciat en la seva gran, permanent, racionalitat i, al mateix temps, en el seu poder, que sobrepassa la racionalitat, per arribar de nou al nostre pensament i a la nostra comprensió”. I això cal fer-ho conscients de que “no som simplement idèntics amb la cultura i la nació com a tal, encara que tenim la força per imprimir-li i indicar-li valors, que ella assumeix fins i tot quan la majoria no siguin creients cristians”.
Un magnífic llibre que s’ha de llegir i meditar sense prejudicis. On el lector trobarà afirmacions que podrà no compartir, però també descobrirà un pensament teològic força suggerent alhora d’entendre com parlar de Déu en el societat d’avui i com testimoniar la fe en una societat secularitzada gràcies a un ús intel·ligent de la raó. Així els cristians esdevindrem llum del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada