En les recents jornades organitzades pel Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels Drets Humans, el sociòleg Javier Elzo, catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto, analitzà la situació de la religió en la societat espanyola. Segons Elzo la societat contemporània està sotmesa a importants transformacions. Uns dels efectes d’aquest canvis són: el referent religiós és minoritari; el referent polític està molt desprestigiat; no interessa el referent social i la immensa majoria de persones estan interessades només pel seu benestar personal. Hi ha un individualisme orientat al plaer i es viuen valors suaus en moments socials forts. Diner, salut i control-seguretat són els valors essencials per aconseguir el benestar desitjat.
La nova modernitat comporta una profunda transformació dels valors referents. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l’emoció, la festa, la deconstrucció, etc... La religió també es transforma. Es passa d’una religió de l’esperit a una religió del cos: esglésies buides i gimnasos plens. Les dades sociològiques d’Espanya evidencien que baixen el nombre de persones que es consideren religioses i augmenten les que es diuen atees i les no religioses. Ateisme i indiferència són més evidents. Al mateix temps, a Europa hi ha un retorn al fenomen religiós cristià. Es considera que hi ha hagut massa consideració amb l’Islam i, com a reacció, el cristianisme apareix com a factor d’identitat i de diferenciació i separació dels altres. La religió a Europa esdevé un factor de cohesió social i valoració del sentit de pertinença al grup. A Europa les dades sociològiques demostren l’incompliment del pronòstic il·lustrat de la desaparició de la religió.
És en aquest context on l’Església catòlica s’interroga sobre la seva missió. A l’interior de l’Església s’ha produït una inversió: el que era minoritari durant el concili Vaticà II ara és majoritari i està en llocs eclesials estratègics. Es temen els qüestionaments doctrinals o exegètics; s’estén una xarxa de sospites i denúncies a dissidents; part de la cúria romana desestabilitza al propi Benet XVI. Davant d’aquesta situació apareixen tres estratègies: obediència incondicional a la jerarquia i a la seva teologia; la denúncia sistemàtica a aquesta jerarquia i el que representa i fa; l’exili interior renunciant a qualsevol voluntat de transformació de l’Església. Javier Elzo no s’identificà en cap d’aquest tres actituds. Per Elzo el que cal, seguint al beat Newman, és primar el guiatge de la consciència. El Vaticà II a Dignitatis Humane nº 3 parla del sentit d’aquest seguiment de la consciència personal. Es així com els cristians poden viure un cristianisme encarnat en una realitat social des de la qual practicar la fraternitat universal. Hi ha una imbricació fe-cultura com a resultat d’una decisió (emocional - intel·lectual) reflexiva. En paraules de Benet XVI, “el subjecte està determinat per les seves condicions històriques, personals, temporals i, per tant, tradueix el gran impuls sobrenatural segon les seves possibilitats de veure, imaginar, expressar”. Tot això fa pensar que el que cal és negar el que s’ha fet, sinó d’entrar en una nova era en la qual la el cristianisme té molt a dir.
La nova modernitat comporta una profunda transformació dels valors referents. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l’emoció, la festa, la deconstrucció, etc... La religió també es transforma. Es passa d’una religió de l’esperit a una religió del cos: esglésies buides i gimnasos plens. Les dades sociològiques d’Espanya evidencien que baixen el nombre de persones que es consideren religioses i augmenten les que es diuen atees i les no religioses. Ateisme i indiferència són més evidents. Al mateix temps, a Europa hi ha un retorn al fenomen religiós cristià. Es considera que hi ha hagut massa consideració amb l’Islam i, com a reacció, el cristianisme apareix com a factor d’identitat i de diferenciació i separació dels altres. La religió a Europa esdevé un factor de cohesió social i valoració del sentit de pertinença al grup. A Europa les dades sociològiques demostren l’incompliment del pronòstic il·lustrat de la desaparició de la religió.
És en aquest context on l’Església catòlica s’interroga sobre la seva missió. A l’interior de l’Església s’ha produït una inversió: el que era minoritari durant el concili Vaticà II ara és majoritari i està en llocs eclesials estratègics. Es temen els qüestionaments doctrinals o exegètics; s’estén una xarxa de sospites i denúncies a dissidents; part de la cúria romana desestabilitza al propi Benet XVI. Davant d’aquesta situació apareixen tres estratègies: obediència incondicional a la jerarquia i a la seva teologia; la denúncia sistemàtica a aquesta jerarquia i el que representa i fa; l’exili interior renunciant a qualsevol voluntat de transformació de l’Església. Javier Elzo no s’identificà en cap d’aquest tres actituds. Per Elzo el que cal, seguint al beat Newman, és primar el guiatge de la consciència. El Vaticà II a Dignitatis Humane nº 3 parla del sentit d’aquest seguiment de la consciència personal. Es així com els cristians poden viure un cristianisme encarnat en una realitat social des de la qual practicar la fraternitat universal. Hi ha una imbricació fe-cultura com a resultat d’una decisió (emocional - intel·lectual) reflexiva. En paraules de Benet XVI, “el subjecte està determinat per les seves condicions històriques, personals, temporals i, per tant, tradueix el gran impuls sobrenatural segon les seves possibilitats de veure, imaginar, expressar”. Tot això fa pensar que el que cal és negar el que s’ha fet, sinó d’entrar en una nova era en la qual la el cristianisme té molt a dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada