L'Hort dels cirerers

Aquesta setmana s’ha estrenat al teatre Romea de Barcelona l’obra d’Anton Chéjov "L'Hort dels cirers” en versió de David Mamet i direcció de Julio Manrique. Aquesta obra, la darrera de Chéjov, fou estrenada el 1904 amb la presència del propi autor. Tot i els anys transcorreguts és una obra de gran actualitat. Va impressionar-me la perdurabilitat del text de Chéjov. L’obra explica la decadència d’una família benestant rusa que veu com els deutes els fa perdre la seva propietat més preuada: una casa amb un gran hort amb cireres. Propietat on es condensa el passat de prosperitat familiar i és l’aixopluc dels records d’èpoques anteriors plenes de bons moments i l’afirmació d’una posició social heretada. La família no ha sabut afrontar els nous temps i assisteix passivament a la lenta pèrdua de les seves propietats que culmina amb la subhasta de la finca on es resumeix la seva història.

No obstant, la pèrdua es podria evitar, els esdeveniments podien prendre un altre rumb si la família escoltés a un negociant ric d’origen humil, fill d’un antic criat de la pròpia família, quan els proposava una alternativa. La seva idea era urbanitzar el terreny de l’hort dels cirerers per construir cases d'estiueig per als turistes. Aquest negociant representa el present que no es deixa ancorar pels vestigis del passat, i que és capaç de trencar amb les tradicions per encarar un futur amb valentia. Ja que els guanys de la parcel·lació de l’extensíssim hort permetria pagar els deutes de la família sense perdre la propietat de la casa. Però els consells són en va. La família es nega a perdre l’hort dels cirerers perquè ell representa el seu passat, la història, el llinatge i les tradicions. Però la propietat sencera surt finalment a subhasta i és comprada pel mateix negociant ric que volia salvar la família de la seva ruïna. La propietat ha canviat de mans i en aquest gest la família, que considera que ha perdut la seva història i la seva identitat, segueix vivint com si no hagués passat res.

La obra està plena de metàfores que parlen dels conflictes entre un passat enyorat i un present ignorat, entre la defensa d’uns temps que ja no són i la negació d’un nou temps que s’albira com a present que serà futur. L’espectador podrà adonar-se com la família nega, una i altra vegada, les evidències de la realitat. Tots els personatges manifesten unes enormes ganes de viure, però viuen al marge de la realitat ja que neguen constantment una situació que els porta a la pèrdua de la seva propietat. No fan res per salvar allò que valoren positivament i els dóna sentit com a família. Cada personatge vol viure i fruir de la vida, això els distreu i els allunya dels canvis que es donen en la societat. Malgrat les evidències, clares i contundents, la família viu tancada en els seus desideràtums i no veuen les transformacions de la societat que prefiguren el futur. No comprenen el que passa. Les seves fantasies els fan irreals i la seva mirada a la realitat està distorsionada. Això els impedeix comprendre el que està passant i la seva única referència a la realitat és un món irreal. D’alguna manera es compleix l’aforisme del periodista Louis Veuillot (1871) “vostés veuen el que mora, però no veuen el que neix”.