No reflexionaré sobre el vot. El tinc decidit i tampoc crec que la gent l’interessi massa a qui votaré. Els que em coneixen saben quina papereta introduiré a l’urna. Ara no vull parlar d’això. M’interessa reflexionar sobre l’ús del meu vot. Què es farà amb el meu vot?. No vull que el meu vot sigui un xec en blanc. Sempre m’ha preocupat aquesta qüestió perquè no està del tot resolta. On es veu més clar aquesta qüestió és en el tema dels pactes. Durant la campanya electoral les forces polítiques es limiten a fer insinuacions de quins seran els pactes post electorals o, fins i tot, es fan afirmacions severes sobre quins pactes no es faran. Després, les dinàmiques dels acords post-electorals matisen les promeses de campanya i resulta que, en algunes ocasions, es fa allò que s’havia promés no fer o les insinuacions s’esvaeixen ràpidament. Arribats en aquest punt penso que té sentit reflexionar sobre l’ús del vot personal. Perquè, segons quins siguin els pactes post-electorals el vot personal queda desvirtuat. Si la força A diu que no pactarà amb B i el meu vot és per a A confiat en que no pactarà amb B i desprès pacta, potser de sortida no hauria vota a A.
Davant l’afebliment de les majories absolutes, els governs de coalició no poden ser el resultat d’uns pactes inesperats durant la campanya electoral. Donat que el sistema de govern del nostre país permet que governi qui aconsegueix formar la majoria, el partits haurien d’evitar que la formació d’aquesta majoria sigui incomprensible per la ciutadania, alhora que es fa pedagogia política sobre com s’assoleix la majoria de govern. La situació a Catalunya demana als partits polítics que concorren diumenge a les urnes una visió particular de la governança.
El problema més greu del nostre país és la crisi econòmica. Catalunya necessitat estabilitat política per tal que la majoria de govern aporti confiança, estimuli projectes entorn al desenvolupament del coneixement i tingui autoritat moral per proposar un sistema de valors idonis per aquest moment. El panorama econòmic i social es propici a facilitar un ampli acord de govern per tal que la governança permeti una positiva i ràpida sortida de la crisi. És un moment en que cal generositat de mires polítiques amb voluntat d’enteniment i col·laboració, enlloc de la confrontació en la recerca de rèdits polítics. Cal facilitar que la governabilitat ens faci avançar cap el futur de la millora manera, sense alterar el benestar de les persones i modificar la cohesió social.
La segona qüestió té a veure amb la desafecció política que sent la ciutadania en les eleccions autonòmiques. Que quasi la meitat dels catalans probablement no votin, així ho preveuen els estudis demoscòpics, és un fracàs. Es frustrant veure que la meitat dels catalans estan desinteressats del govern de la seva comunitat. La minva d’aquest interès és una mala notícia perquè afebleix el sentit de l’autogovern. Només des d’una àmplia majoria social Catalunya pot defensar la seva voluntat d’autogovern davant les dinàmiques centralitzadores que tornen a venir. La crisi del sistema financer i econòmic, tard o d’hora, farà repensar l’organització política i administrativa dels estats. Les respostes populistes reclamen insistentment un aprimament de l’estat i la simplificació administrativa amb acomiadament de funcionaris, reducció d’ajuntaments i no sé quantes coses més. El següent pas serà qüestionar el sentit i el cost de l’estat de les autonomies. Arribats en aquest punt, ¿com podrem defensar l’autogovern de Catalunya si la meitat dels catalans passen del govern del seu país?. El primer pas contra per combatre la desafecció l’han de donar els partits polítics. Han de transmetre a la societat que es preocupen del seus interessos de forma generosa, amb amplitud de mires i que els seus fins cerquen el bé comú. Proposar acords i punts de trobada per damunt dels interessos particulars pot ser un signe d’una nova etapa política. En la qual els problemes de la societat es posen a primer pla i es poden resoldre des de la política lluny dels habituals tacticismes polítics.
Aquesta és la meva particular reflexió en el dia de la reflexió. Les dues raons fan que reivindiqui que no es malmeti el meu vot quan alhora de formar la majoria de govern es comencin a fer sumes i càbales.
Davant l’afebliment de les majories absolutes, els governs de coalició no poden ser el resultat d’uns pactes inesperats durant la campanya electoral. Donat que el sistema de govern del nostre país permet que governi qui aconsegueix formar la majoria, el partits haurien d’evitar que la formació d’aquesta majoria sigui incomprensible per la ciutadania, alhora que es fa pedagogia política sobre com s’assoleix la majoria de govern. La situació a Catalunya demana als partits polítics que concorren diumenge a les urnes una visió particular de la governança.
El problema més greu del nostre país és la crisi econòmica. Catalunya necessitat estabilitat política per tal que la majoria de govern aporti confiança, estimuli projectes entorn al desenvolupament del coneixement i tingui autoritat moral per proposar un sistema de valors idonis per aquest moment. El panorama econòmic i social es propici a facilitar un ampli acord de govern per tal que la governança permeti una positiva i ràpida sortida de la crisi. És un moment en que cal generositat de mires polítiques amb voluntat d’enteniment i col·laboració, enlloc de la confrontació en la recerca de rèdits polítics. Cal facilitar que la governabilitat ens faci avançar cap el futur de la millora manera, sense alterar el benestar de les persones i modificar la cohesió social.
La segona qüestió té a veure amb la desafecció política que sent la ciutadania en les eleccions autonòmiques. Que quasi la meitat dels catalans probablement no votin, així ho preveuen els estudis demoscòpics, és un fracàs. Es frustrant veure que la meitat dels catalans estan desinteressats del govern de la seva comunitat. La minva d’aquest interès és una mala notícia perquè afebleix el sentit de l’autogovern. Només des d’una àmplia majoria social Catalunya pot defensar la seva voluntat d’autogovern davant les dinàmiques centralitzadores que tornen a venir. La crisi del sistema financer i econòmic, tard o d’hora, farà repensar l’organització política i administrativa dels estats. Les respostes populistes reclamen insistentment un aprimament de l’estat i la simplificació administrativa amb acomiadament de funcionaris, reducció d’ajuntaments i no sé quantes coses més. El següent pas serà qüestionar el sentit i el cost de l’estat de les autonomies. Arribats en aquest punt, ¿com podrem defensar l’autogovern de Catalunya si la meitat dels catalans passen del govern del seu país?. El primer pas contra per combatre la desafecció l’han de donar els partits polítics. Han de transmetre a la societat que es preocupen del seus interessos de forma generosa, amb amplitud de mires i que els seus fins cerquen el bé comú. Proposar acords i punts de trobada per damunt dels interessos particulars pot ser un signe d’una nova etapa política. En la qual els problemes de la societat es posen a primer pla i es poden resoldre des de la política lluny dels habituals tacticismes polítics.
Aquesta és la meva particular reflexió en el dia de la reflexió. Les dues raons fan que reivindiqui que no es malmeti el meu vot quan alhora de formar la majoria de govern es comencin a fer sumes i càbales.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada