El recent moviment “democràcia real” aporta algunes dades significatives per comprendre com es donen els nous fenòmens de lideratge polític i els seus límits. La congregació de persones a les places públiques convocades a traves de les xarxes socials són una bona mostra del que es coneix agregació social entorn a un atractor. Es tracta de un procés espontani que no obeeix cap regla predefinida i que produeix una estructura inexistent abans. En aquest cas, la concentració de persones en les places públiques. A continuació s’observa un fenomen també conegut en els estudis de biosociologia: la emergència d’un ordre i una autorganització. Certament, era suficient passejar per aquestes places per adonar-se que les persones s’havien organitzat en grups que complien diferents tasques: menjar, neteja, debats, entreteniment, avisos, etc... Tot estava ben organitzat i aquest ordre havia emergit de manera espontània, sense necessitat de cap organitzador.
Però el fenomen de la concentració també presentava importants limitacions. La més evident la manca de lideratge polític (o social). Durant els dies de la concentració les persones han expressat les seves inquietuds i han reclamat solucions polítiques. S’han fet moltes propostes de com millora el sistema democràtic. Però no ha emergit (no han emergit), fins ara, ningú amb capacitat de traduir aquest estat d’ànim amb una proposta política operativa capaç de ser creïble i possible. Perquè el repte és com transformar des del propi sistema el sistema que es critica. Més enllà d’algunes propostes que reclamaven la destrucció del sistema el clam popular exigia la millora del sistema democràtic. Aquesta és una de les altres limitacions. La manca d’alternatives factibles d’assolir per transformar el sistema criticat des de les pròpies contradiccions del sistema i a partir de la iniciativa dels actors polítics que són criticats. Qüestions bastant complexes de gestionar. Però, és evident que cal intentar-ho. Ara la pilota està en la teulada dels mateixos partits del sistema.
Però el fenomen de la concentració també presentava importants limitacions. La més evident la manca de lideratge polític (o social). Durant els dies de la concentració les persones han expressat les seves inquietuds i han reclamat solucions polítiques. S’han fet moltes propostes de com millora el sistema democràtic. Però no ha emergit (no han emergit), fins ara, ningú amb capacitat de traduir aquest estat d’ànim amb una proposta política operativa capaç de ser creïble i possible. Perquè el repte és com transformar des del propi sistema el sistema que es critica. Més enllà d’algunes propostes que reclamaven la destrucció del sistema el clam popular exigia la millora del sistema democràtic. Aquesta és una de les altres limitacions. La manca d’alternatives factibles d’assolir per transformar el sistema criticat des de les pròpies contradiccions del sistema i a partir de la iniciativa dels actors polítics que són criticats. Qüestions bastant complexes de gestionar. Però, és evident que cal intentar-ho. Ara la pilota està en la teulada dels mateixos partits del sistema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada