El socialisme català esta immers en un procés de catarsi on es dóna la simultaneïtat de diversos esdeveniments. Un d’ells és la mala educació i grosseria mostrada per alguns responsables polítics; l’altre és la incapacitat intel·lectual d’alguns dirigents per interpretar la realitat o, i això és més greu, per connectar amb ella. Són com disfuncions psicològiques que troben la seva manifestació en la política. Hi ha una neurosis política que afavoreix la mala política.
Perquè es mala política rebatre el debat d'idees amb politiques de portes obertes. Portes obertes, no per incorporar noves idees sinó per empènyer a fora els que pensen diferent de la direcció. Aquesta primer qualifica al discrepant com a dissident i després el convida a marxar del partit. Aquest elogi a la ignorància i la resistència al debat d’idees camuflat sota la unitat política són exemples de la mala política. Qui ho practica té una concepció tancada, estreta i poc generosa de la política. Aquesta forma de pensament no ha aportat mai res de bo en la historia de la humanitat. Són interpretacions sectàries de política que, en lloc de buscar la cooperació i la col·labora, estimulen la competència i la confrontació de trinxera.
La nova política ha de basar-se en aliances socials àmplies i de mirada interclassista en els seus propòsits fundants. Ha de ser una política preocupada per la justícia social expressada a traves de moltes realitats i vivències; orientada a vindicar uns nous valors bàsics per humanitzar la societat i obrir-la a la pluralitat de sensibilitats que permetin conviure mes que coexistir. Aquests objectius requereixen organitzacions politiques en osmosis generativa amb la societat. Es tracta d'escoltar les necessitats i esperances de les persones expressades en la plaça publica. Cal ser sensibles allò que passa fora dels espais fins ara reservats a la política. Ara són temps turbulents, cert. Per això cal aprofitar-los per canviar en contra dels partidaris del príncep de Lampedusa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada