(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).
El liberalisme modern ha criticat durament els efectes socials negatius provocats per l'intervencionisme estatal. Aquest punt de vista no pot ser rebutjat de plànol. Si analitzem el fonament de l'actual intervencionisme de l'Estat descobrim que la seva necessitat "de perseguir moltes metes, sovint mitjançant estratègies conflictives, ha arribat a convertir-se avui en una donis les seves principals fonts de debilitat" (KEANE,J. en "Introducción" al libro de "Contradicciones en el Estado del Bienestar", Alianza Editorial pág.18). És evident que a mesura que s'incrementen els objectius assumits per l'Estat augmenta la seva intervenció i presència en territoris aparentment situats a extramurs dels seus àmbits d'actuació. És clar que aquesta qüestió és clau per al liberalisme, però en ella es dirimeix també un model d'Estat que resulta senyal d'identitat de bona part de l'esquerra moderna. Per evitar que ambdues postures s'escudin darrere d'estereotips prefixats per endavant, el possible diàleg sobre aquestes qüestions podria començar-se per aquells aspectes que, presumiblement, sigui més fàcil aproximar postures i crear consens. Per exemple, és innegable l'existència d'efectes indesitjats en la mediació econòmica i social de l'Estat, com a mostres d'aquests podem citar la creixent burocratització; l'absència de control i seguiment de les polítiques públiques; la gestió de la ineficàcia i ineficiència, etc... Tots aquests aspectes, efectivament, tenen una incidència negativa sobre el funcionament de l'Estat i en alguns dels camps on aquest intervé. Recordem, com a referència útil, les seves conseqüències negatives sobre les prestacions socials donades per l'Estat, tant per la seva baixa qualitat com a insuficiència. L'alternativa dialogal proposta no ha de ni negar aquestes evidències, ni advocar per una defensa acèrrima de l'intervencionisme estatal. Seria més encertat, i d'altra banda més coherent amb la pròpia evolució dels fets, ressituar la qualitat i extensió d'aquesta intervenció.
Avui existeixen nombroses evidències d'un altre model de Benestar, més difús i menys depenent de l'intervencionisme estatal. Poc a poc van prenent consistència les propostes que promouen un "pluralisme del benestar". Es tractaria d'impulsar un Sistema de Benestar amb una intervenció de l'Estat menor i diferent, així com amb un major protagonisme en aquest sistema per part d'elements de la societat civil i la iniciativa privada. Aquesta visió no advoca per un Estat mínim, doncs encara que "l'Estat perdrà en part en la seva qualitat de proveïdor de benestar, seguirà encara tenint un paper actiu que jugar" (Johnson, N. "El Estado del Bienestar en transición". Ministerio de Trabajo y Seguridad Social. Madrid 1990, pág.95). Per poder desenvolupar eficaçment aquest model de pluralisme del benestar ha de prestar-se major atenció a les experiències que busquen "fórmules de mobilització del potencial humà mitjançant l'estímul de petites iniciatives de l'anomenat sector informal que alimenta les estratègies de supervivència. Un Estat i un Mercat sense grups primaris es mostra inviable des d'aquell context soci-econòmic. Ens equivocaríem sinó fóssim capaços de veure en el descobriment dels Mons vitals una mica més que la solidaritat primària de caràcter orgànic; és una realitat que simbolitza tots els potencials d'autoorganització propis de l'existència humana" (García Roca, J. "Compasión, equidad y justicia". Iglesia Viva nº 156, 1991. pág. 576.)
Avui existeixen nombroses evidències d'un altre model de Benestar, més difús i menys depenent de l'intervencionisme estatal. Poc a poc van prenent consistència les propostes que promouen un "pluralisme del benestar". Es tractaria d'impulsar un Sistema de Benestar amb una intervenció de l'Estat menor i diferent, així com amb un major protagonisme en aquest sistema per part d'elements de la societat civil i la iniciativa privada. Aquesta visió no advoca per un Estat mínim, doncs encara que "l'Estat perdrà en part en la seva qualitat de proveïdor de benestar, seguirà encara tenint un paper actiu que jugar" (Johnson, N. "El Estado del Bienestar en transición". Ministerio de Trabajo y Seguridad Social. Madrid 1990, pág.95). Per poder desenvolupar eficaçment aquest model de pluralisme del benestar ha de prestar-se major atenció a les experiències que busquen "fórmules de mobilització del potencial humà mitjançant l'estímul de petites iniciatives de l'anomenat sector informal que alimenta les estratègies de supervivència. Un Estat i un Mercat sense grups primaris es mostra inviable des d'aquell context soci-econòmic. Ens equivocaríem sinó fóssim capaços de veure en el descobriment dels Mons vitals una mica més que la solidaritat primària de caràcter orgànic; és una realitat que simbolitza tots els potencials d'autoorganització propis de l'existència humana" (García Roca, J. "Compasión, equidad y justicia". Iglesia Viva nº 156, 1991. pág. 576.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada