dimarts, 15 d’abril de 2014

Albert Manent

S’ha mort l’Albert Manent, l’home de la mirada allargada. L’Albert quan mirava a part de mirar amb els ulls, mirava amb l’ànima. El vaig conèixer personalment durant la meva breu etapa a Afers Religiosos del Govern de la Generalitat. De seguida vaig  comprendre que anàvem cap el mateix port combatent tempestes similars i perseguint il·lusions semblants. L’Albert mai havia deixat de combatre per Catalunya i per l’Església catalana. Era home de fe profunda, però no ensucrada o obcecada. Vivia les seves creences amb la joia conciliar. Havia lluitat molt per aquesta Església catalana, catòlica i romana, amarada de tradició però oberta als signes dels temps. La seva vocació eclesial era un manera de fer país. No volia que la seva estimada església catalana fos colonitzada per gent vinguda d’altres indrets.

Era home de resoldre les urgències històriques que altres no havien sabut acabar. Alguns cop era molt enginyós, sorrut i murri alhora d’aconseguir allò que semblava impossible. Ho feia a partir de la seva entrega desinteressada i la seva capacitat de teixir complicitats que mantenia i cuidava. Alguns cops el seu entusiasme el feia ser ingenu o promotor d’iniciatives originals. Hereu del Noucentisme, comprengué que sense xarxa de país Catalunya no prosperaria. Per això actuà de promotor cultural i omplí d’alè moltes ànimes desesperançades. Al darrera de moltes causes catalanistes hi havia la seva perseverança.


Fou un home vital des del seu cansament de cos. Catòlic ordenat i ordenador de voluntats. Ensinistrador per avançar per camins inhòspits. Quan parlava calia escoltar-lo atentament per no confondre’s amb el seu parlar atropellat de paraules i silencis. Volia els ideals d’una Catalunya cristiana per convenciment i no per imposició. De nou recordo la seva mirada observant projectada per un nas que apuntava als ulls del seu interlocutor. Quan me’l trobava sempre tenia la sensació que estava en una missió reservada, quasi bé secreta, que no podia confessar. La fermesa madura de les seves conviccions el permetia ser obert i no sectari. Estimava i era estimat. Descansa en pau Albert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada