Jo

Amb motiu de l’esdeveniment del meu matrimoni se’n va demanar descriurem en una petita semblança. Vaig escriure una petita aproximació al que sóc. He pensat que puc compartir-ho.

Sóc una persona del meu temps. Vaig estar format en l’Escola Pia i educat en la gran escola de l’escoltisme catòlic on vaig passar per totes les etapes començant per minyó i, a l’acabar el cicle, vaig exercir vàries responsabilitats cop a cap. Allí vaig aprendre el sentit del compromís amb la natura, el país i la fe. Vaig viure intensament el Maig del 68 i tota la complexa lluita per la democràcia durant la meva etapa universitària. En aquells anys vaig començar el meu compromís polític el qual no he abandonat en cap moment, tot i les adversitats i les estones desengany. També en aquells temps vaig conrea la dimensió religiosa en la meva vida la qual ha estat sempre una bona companyia per vèncer tràngols i trobar consol en l’esperança. Política i religió, religió i política han estat i són dos pilars fonamentals en la meva vida.

Professionalment he transitat des de la universitat a les gestió pública, passant per alguna responsabilitat de govern a la Generalitat de Catalunya. Sempre ha procurat fer el bé, la beina ben feta i amb vocació de servei al país. D’aquesta dilatada experiència professional recordo amb molt d’afecte l’etapa de president del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Foren anys de projectes nous, de llargues caminades i d’entusiasme amb la comunitat montserratina. També he tingut etapes professionals plenes de bon regust. Com per exemple, quan vaig ser responsable de formació municipal a la Diputació de Barcelona. Tampoc poc oblidar el moment present, ara a l’Ajuntament de Barcelona intentant fer de la diversitat cultural de la ciutat un valor i una oportunitat per tots els barcelonins.

He donat moltes voltes en la vida i per la vida. He estat pare de dos extraordinaris fills, en Pau i la Maria. Dos personatges amb forta personalitat que em fan molt feliç. En Pau i la Lydia, la seva dona, m’han fet avi. En Biel, el meu net, és un joia regalada que aporta felicitat i esperança. Té tota la vida per endavant i he de procurar, en allò que està la sota la meva responsabilitat, que li sigui plena i plaent. La Maria, és la gran absent física en aquesta cerimònia. Però ella sap que està en el cor meu i de la Roser. Quan torni de les seves Amèriques s’incorporarà en la nova família que hem creat la Roser i jo.

Ara he de parlar de la Roser. La nostre relació és fruït de les noves tecnologies i de les seves xarxes socials. Ens coneguérem a través d’una xarxa social i tot ha anat rodat. Eren dos nòduls i ara som una família. Ja era granadets, jo  més que ella tal com li agrada recordar. El temps no ens permetia distreure’ns ni entretenir-nos més del compte. Després d’un període breu d’aproximació i coneixement decidírem donar el pas de viure junts i, poc temps després, d’explicitar el compromís amb el matrimoni. De l’amor a primera vista hem passat a voler ser família estable. Tot en poc temps.

En el darrer any he viscut esdeveniments impensables. He canviat de feina i d’institució; he estat avi; he venut l’habitatge que durant quasi vint anys havia estat casa meva; he comprat la meitat del pis de la Roser; he abandonat el partit polític en el qual des de feia molt de temps pensava que podia transformar la meva societat i Catalunya; les circumstàncies m’han fet independentista, aspiració que no hi renuncio i, finalment em caso. Tot això en una edat on tot hauria de ser tranquil·litat, salut i bons aliments. Però, com que nu vull que la meva vida sigui un balneari, ja hi aniré quan sigui vell, estic avui al saló de Cent per dir davant tots vosaltres que estimo a la Roser i em vull casar amb ella. Tot això que he dit, també està per escrit perquè quan en Biel sigui gran ho pugui llegir. S’ho mereix.