diumenge, 27 d’abril de 2014

Santo subito, santo piano

Avui és la Mare de Déu de Montserrat, la festivitat de la patrona de Catalunya. Una gran festa que honora la devoció i el respecte, això va segons les creences, dels catalans. Des de fa molts anys, el santuari de Santa Maria de Montserrat ha esdevingut el símbol de la identitat catalana i la seva comunitat ha sabut una vida de fe respectuosa amb les diferents sensibilitats dels catalans. El polític liberal i maçó, Víctor Balaguer, expressà en el segle XIX aquesta idea fonamental del paper de Santa Maria de Montserrat en una afortunada expressió “Montserrat de tothom”. Aquesta atracció i obertura del santuari convocà els dos nous sants que seran proclamats avui pel papa Francesc: Joan XXIII i Joan Pau II.

Els dos nous sants representen dos models ben diferents de comprensió de l’Església catòlica. Joan XXIII obrí el món catòlic plenament al món i fomentà que grans teòlegs repensessin els grans principis doctrinals a la llum del pensament modern. Fou un temps de primavera eclesial. Joan Pau II fou un gran pastor que eixamplà l’horitzó de l’Església i sabé donar-li confiança per poder estar present en un món fortament secularitzat i partidari del relativisme moral.

Tots els grans papes han tingut moments clarobscurs en el seu pontificat, sobretot si han els pontificat han estat llargs. És indubtable que no tota la comunitat catòlica compartia el mateix enfervoriment dels que, als minuts de la mort de Joan Pau II, cridaven “santo subito”. Alguns moviments eclesials enfortits durant aquesta època foren corregits doctrinal o moralment durant el papat de Benet XVI. Ara el papa Francesc en un gest personal, molt coherent amb el talant del seu pontificat, ha volgut reconèixer la santedat dels papes al mateix moment. De tal manera que el procés de santificació de Joan XXIII, iniciat en vida de Joan Pau II, que  per la seva lentitud es podria haver qualificat de “santo piano” ha estat accelerat definitivament per voluntat clara i manifesta del papa Francesc. Fent així un gest que dóna entendre el valor conciliar del seu papat.


Per acabar, uns breus apunts. En primer lloc, tinc l’esperança que el papa Francesc acceleri també la santificació de cristians morts en testimoni de la fe. Recordo, per exemple, monsenyor Romero, els jesuïtes màrtirs de El Salvador, Joan Alsina, Lucho Espinal i tant altres cristians assassinats pel seu testimoniatge d’amor. El següent apunt es refereix al fet de que no entenc la presència dels reis d’Espanya i dels ministres del govern espanyol. Era totalment innecessària i desajustada al caràcter laic de les institucions de l’Estat. Aquest fet demostra que encara ens queda molta feina alhora d’entendre, en tota la seva profunditat, el que diu l’article 16.3 de la Constitució espanyola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada