Alessandro Baricco i l’educació catòlica

He de reconèixer que sempre m’han sorprès aquells comentaris d’algunes persones, generalment d’edat madura, que són molt crítics amb l’experiència viscuda durant la seva escolarització en un col·legi de religiosos o religioses. Es freqüent escoltar comentaris displicents evocadors d’experiències qualificades de traumàtiques per qui les ha viscut. No sóc ningú per dubtar de la sinceritat d’aquests comentaris, ja que ells parteixen d’una vivència personal. Però, al tractar-se d’una vivència, està sempre matisada per la subjectivitat. De tal manera que, tan veritat són les vivències en un sentit, com les que es donen en sentit contrari, com és el meu cas. Sóc una persona que he fet tota la meva escolarització en un col·legi religiós i, en lloc de sentir-me afectat negativament, identifico amb goig els valors humans apresos durant aquesta etapa de la meva vida i que, per sort meva, encara formen part del meu bagatge personal.

En aquest sentit, he trobat equilibrades les respostes donades pel novel·lista italià Alessandro Baricco, autor de novel·les com “Seda, Oceà i ara Emaús”, o l’assaig “Els bàrbars”, entre altres, al respondre amb agudesa a la pregunta del periodista sobre els traumes resultants de l’educació catòlica rebuda. A la pregunta, Barico diu: “Vaig deixar aquest món per sempre i amb gran entusiasme per una ètica diferent. Però vaig emportar-me coses importants: en el cantó dolent, o desagradable, un sentiment de culpa permanent; en el bo, la solidaritat, la compassió, potser un sentit de la honestedat i l’atenció als demés, certa tensió que fa no perdre la inclinació cap les qüestions espirituals. Aquesta educació hauria de ser una herència positiva, però sempre hi ha alguna fet que fa percebre-la com un aspecte dolorós”. En el balanç d’Alessandro Baricco, on els aspectes positius superen en escreix els negatius, es condensen alguns dels valors i principis que permeten afirmar la humanització de la societat.