La Ciència Política ha estat prolífica en definir que és la política. De totes les definicions sempre m’ha agradat una que és molt simple i que no desmereix les més sofisticades: la política la inventen les persones per controlar el seu destí. És cert, els humans, a diferència de la resta dels animals de la creació, hem adquirit a partir de la cultura la capacitat de controlar, dins d’uns certs límits, les evolucions de l’entorn. Els animals, per controlar el seu medi, tenen els recursos de l’evolució adaptativa i, segons com sigui els canvis de l’entorn, podran sobreviure. Però si no estan adaptats a la nova situació, simplement desapareixen. Els humans no. Gràcies a la cultura s’analitza l’entorn i s’adopten les mesures més adients per dominar els canvis, sense que aquests siguin una amenaça per l’espècie. La política seria una construcció mental adoptada per intervenir en l’entorn i esvair els dubtes sobre el destí de la humanitat. És cert que hi ha altres formes de controlar aquest destí, però la política sembla el més raonable.
Els politòlegs progressivament s’adonen que l’acció política necessita comprendre la psicologia humana per expressar-se i esdevenir comprensible als ciutadans. Els lideratges polítics cada cop són més personalitzats. Els líders ho són per les seves qualitats personals, a més del valor ideològic que aporten o dels programes que defensen. I tot això fa que unes persones siguin considerades, en un moment determinat, líders i altres no. Els politòlegs tradicionals tenen recança ha admetre el nou sentit de la personalització de la política, perquè això vol dir que les eleccions polítiques, a més de racionals, tenen un component emotiu i sentimental que no es pot menystenir. Aquest segon aspecte és el que ens porta a comprendre com les ciències de l’aprenentatge del coneixement i de la consciència són cada cop més nuclears alhora d’entendre el sentit de la política.
Un exemple pot ajudar a entendre millor la importància del factor psicològic en la política. La classes política tradicional està més preocupada en explicar quans llits hospitalaris o noves consultes mèdiques s’han inaugurat com a resultat de la seva bona gestió. Això es veu molt clar quan arriba una campanya electoral. Però, realment ¿interessa això els ciutadans?. O el que realment mobilitza la consciència política dels ciutadans és la seva percepció que la seva salut és millor i està més protegida gràcies a les decisions política. Crec que una bona part de la classe política segueix pensant que la gestió política és una qüestió de balanços i no de sentiments. Així ens va.
Els politòlegs progressivament s’adonen que l’acció política necessita comprendre la psicologia humana per expressar-se i esdevenir comprensible als ciutadans. Els lideratges polítics cada cop són més personalitzats. Els líders ho són per les seves qualitats personals, a més del valor ideològic que aporten o dels programes que defensen. I tot això fa que unes persones siguin considerades, en un moment determinat, líders i altres no. Els politòlegs tradicionals tenen recança ha admetre el nou sentit de la personalització de la política, perquè això vol dir que les eleccions polítiques, a més de racionals, tenen un component emotiu i sentimental que no es pot menystenir. Aquest segon aspecte és el que ens porta a comprendre com les ciències de l’aprenentatge del coneixement i de la consciència són cada cop més nuclears alhora d’entendre el sentit de la política.
Un exemple pot ajudar a entendre millor la importància del factor psicològic en la política. La classes política tradicional està més preocupada en explicar quans llits hospitalaris o noves consultes mèdiques s’han inaugurat com a resultat de la seva bona gestió. Això es veu molt clar quan arriba una campanya electoral. Però, realment ¿interessa això els ciutadans?. O el que realment mobilitza la consciència política dels ciutadans és la seva percepció que la seva salut és millor i està més protegida gràcies a les decisions política. Crec que una bona part de la classe política segueix pensant que la gestió política és una qüestió de balanços i no de sentiments. Així ens va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada