Petit recull de pregàries XV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

1 maig 2011 “Tu, Senyor, compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor, mira’m, apiada’t de mi” (Sl 86,15-16)

2 maig 2011 “El Senyor té el palau a la muntanya santa” (Sl 87,1)

3 maig 2011 “Senyor, per què m’abandones i m’amagues la teva mirada” (Sl 88,15)

4 maig 2011 “Qui és com tu, Déu de l’univers? Senyor poderós, al teu voltant tot és fidelitat” (Sl 89,9).

5 maig 2011 “Calma’t, Senyor, què esperes? Sigues pacient amb els teus servents” (Sl 90, 13)

6 maig 2011 “Que cada matí ens saciï el teu amor, i ho celebrarem amb goig tota la vida” (Sl 90,14)

7 maig 2011 “Que la tendresa del Senyor, el nostre Déu, reposi damunt nostre” (Sl 90,17).

Diàlegs per un amic neoliberal XIII. El diàleg possible

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

Malgrat els pronòstics neoliberals avui podem constatar l'existència de nombrosos esforços per establir noves legitimitats encaminades a reconstruir un nou projecte emancipador. Comparteixo el parer d'Edgard Morin quan afirma que "igual que el marxisme en el seu temps, un projecte polític per a finals del segle XX i el començament del XXI és alguna cosa que no pot separar-se d'una anàlisi de la societat que tingui en compte els últims desenvolupaments de la cultura contemporània" (Citat per Ferenczi,T.. "Después de Marx, ¿quien?." El País 10.XI.91 pàg.12). Però la cultura contemporània ha posat de manifest una pluralitat de matisos i una diversitat de possibilitats obertes davant els ulls humans, quan aquests decideixen abandonar els apriorismes i els tics anatemizantes del passat. No hi ha massa oportunitats per tornar a errar en l'exercici de les nostres responsabilitats en aquest món.

Tot aquest panorama em condueix suaument cap a un diàleg obert, entre els qui estiguin disposats a aprofundir aquells punts de trobada existents entre les diferents ideologies del moment present, a fi d'explorar nous futurs possibles. A més, adoptar aquesta actitud dialogal pot ajudar a evitar que, durant aquest temps de refundació, sorgeixin pretensions fonamentalistes entre els qui capbussen en les velles identitats dels projectes emancipatoris. Comparteixo el punt de vista expressat per R. Dahrendorf quan proposa afavorir aquelles iniciatives que permetin posar de nou en moviment creatiu sorgit per "el conflicte modern entre aquells que tracten d'obtenir més drets individuals i aquells que volen més providència, els defensors de la ciutadania i els defensors del creixement que, de vegades, units, aconsegueixen incrementar les oportunitats d'una vida millor per tots" Dahrendorf,R. "Reflexiones sobre la revolución en Europa" EMECE, Barcelona 1991. pàg.35). Aquesta dinàmica creativa avui es materialitza perquè "el liberalisme constitucional i la reforma social han de construir una nova aliança" Dahrendorf,R. "Reflexiones sobre la revolución en Europa " EMECE, Barcelona 1991 pàg.92).

Quan ara, lluny ja d'una visió política excloent d'altres propostes, es comença a recórrer el camí cap a aquest nova aliança, el liberalisme modern suggereix algunes virtualitats que, aprofitades en la seva dimensió adequada, poden enriquir la regeneració del discurs emancipador. Permetin-me (en els següents blogs) suggerir-los algunes d'elles, unes que neixen de les pròpies propostes liberals i unes altres que, potser menys identificades amb aquest pensament, són útils per ampliar el ventall del debat sobre temes de mutu interès.

El perdó, virtut política

Els bisbes catalans, en la seva recent pastoral Al servei del nostre poble, demanen que els polítics cristians explicitin en l’arena política les raons de la seva esperança. Afirmen, “un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica. La nostra crida es dirigeix molt especialment als laics i laiques cristians que, com a presència de l’Església en el món secular, tenen el deure i el dret de participar en la vida pública segons els criteris ètics que dimanen de la seva fe” En l’ampli camp de l’acció política els cristians tenim moltes ocasions per actuar testimoniant la nostre fe. Els cristians podem aportar uns valors i unes sensibilitats que ajudin a humanitzar l’acció política.

El procés polític obert recentment al País Basc és un moment extraordinari on els cristians podem aportar alguns criteris útils per la pacificació d’aquesta societat i reduir les tensions que l’afecten i alteren la convivència en la pròpia societat espanyola. Però només serà possible avançar en la reconciliació entre els agressors i les seves víctimes, o amb la societat en general, si entre tots sabem perdonar. Com ha dit recentment el cardenal Lluís Martínez Sistach, “Déu ha situat el moment del perdó en la vida de totes les persones”. Ara, la responsabilitat dels cristians és saber incorporar el perdó al bell mig de l’acció política. Sense perdó, la societat no podrà reconciliar les persones enfrontades.

El perdó no significa oblidar el sofriment que el terrorisme ha introduït en la societat basca i en la societat espanyola. Però perdonar en política significa introduir la possibilitat de convertir l’enfrontament en ponts de diàleg i de trobada cívica. Només des d’aquesta trobada serà possible reconstruir les complicitats necessàries per incorporar una part de la societat basca a l’acció democràtica constitucional. El debat obert entorn a la possible il·legalització de les llistes electorals de Bildu evidencia que hi ha una part de la societat espanyola que no vol sortir de la lògica vencedors i vençuts. Pot ser cert que en algunes d’aquestes llistes pugui haver-hi algunes persones que generin alguns dubtes raonables. Però això no hauria de significar la invalidació de totes les llistes. És una temeritat negar la possibilitat d’oferir un espai polític als que han donat el pas d’abandonar la lògic de la violència i la tensió. En política, també cal tenir misericòrdia i capacitat de perdó. Ara, la societat espanyola, i de manera especial la seva classes política, té una bona ocasió per donar el primer pas per perdonar i parlar de reconciliació. Cal anar més lluny dels marges del que sembla políticament correcte i assumir que val la pena de prendre una decisió que sembla arriscada i oferir una nova oportunitat per la pacificació del País Basc.

Bildu, clavar el clau per la cabota

Estic convençut que no tinc tota la informació per jutjar la decisió del govern de Madrid d’impugnar totes les llistes electorals de la coalició Bildu així com bona part de les agrupacions electorals. Segur que el govern de Madrid, té una informació que per prudència no explica però que fa servir per promoure aquesta iniciativa. Espero que sigui així. Ja que la informació aportada per la policia i que avui explica la premsa resulta força feble. Sospitar del caràcter punible de les llistes per, entre altres, un comentari gravat a una persona en la presó no crec que sigui una prova de càrrega contundent. Com que tampoc sóc jutge no puc valorar amb precisió la solidesa d’aquestes declaracions, però la conversa gravada es situa en el camp emotiu i no el criminal. Si totes les proves són com aquestes, sí que em preocuparia.

Em preocupo com a ciutadà atent al comprovar que no es deixa espai polític perquè una part de l’esquerra nacionalista radical del País Basc pugui trobar-se còmode dins del joc democràtic. La sortida al conflicte generat pels violents passa pel lliurament d’armes, és inqüestionable, però també per l’acolliment respectuós d’aquelles persones que s’estan allunyant progressivament de la infernal estratègia de la violència. Cal oferir un espai polític per a aquestes persones. No es pot estar sospitant d’elles constantment. El seu passat recent no els ha de fer avui objectiu de recels perquè hi ha una trajectòria recent que els allunya d’antics postulats polítics. Abandonar el camí de la radicalització violenta exigeix un trànsit que reclama generositat per part de les institucions polítiques. Cal saber perdonar, més enllà de l’oblit.

Cal adoptar una política més equànime en relació a les llistes de Bildu. El fet de que en les seves llistes puguin anar-hi persones que anys enrera hagin militat en il·legals organitzacions violentes, no vol dir que avui no puguin formar part de partits legals. Com a ciutadà m’inquieta que el govern de Madrid, davant del soroll mediàtic creat pels partidaris d’il·legalitzar Bildu, opti per prendre una mesura preventiva com és impedir la presentació de les seves llistes electorals a partir d’uns pressuposats indicis de convivència amb els violents. No crec que aquest sigui el camí per assolir l’objectiu d’oferir a una part de la societat basca el marc constitucional com únic espai per fer política. Mai surt bé clavar el clau per la cabota.

Peregrí de la Mare de Déu de Montserrat

He pujat moltes vegades a Montserrat, però no sempre com a peregrí. Això ha estat en determinades circumstàncies. Alguns cops, la muntanya m’ha ofert un espai natural on sentir-me peregrí de la presència de Déu en totes les manifestacions de la bellesa de la pròpia natura. En altres moments, el meu peregrinatge ha tingut com a destí el Santuari de la Mare de Déu de Montserrat. En aquests casos, una motivació interior em movia a pujar a Montserrat per arribar a poder-me deixar-me interpel·lar per la contemplació de la seva Mare de Deu.

Prostrat al seus peus o contemplant el seu somrieu complaent, sempre li demano alguna intercessió, però bàsicament em procuro lliurar en esperit per tal de sentir la seva interpel·lació. Després d’un temps de silenci expectant tinc la percepció de viure unes meditacions que acostumen a encertar el sentit dels meus estats interiors. Si estic amb la comunitat monàstica al mati demano a la Mare de Déu de Montserrat que m’acompanyi durant el treball de tot el dia. Abans de Laudes al visitar al cambril presento tot el dia per endavant com ofrena de santificació. Al vespre, quan el silencia envaeix l'estança de la Mare de Déu, quan les febles llums dels lampadaris conviden a una pregària íntima i espontània, és un moment de mirar el dia que es clou i intercedir per la pau i al bé al món. Es una pregaria breu en la qual, al final de tot, hem deixo reposar confiadament a les seves mas.

És en aquest moments quan experimento la petitesa de la meva existència. Es quan prenc consciència de la dinàmica del provisional i assumeixo la possibilitat de que Déu es deixi trobar en allò que faig. És en aquests moments quan hem sento feble i fràgil tot afirmant la fortalesa de la fe. Per això necessito abandonar-me a la misericòrdia de la Mare de Déu. Sabent que ella m'acull i esdevé atenta al meu prec. Confiar en la Mare de Déu de Montserrat no és un refugi ni una escapatòria de les meves responsabilitats. Però és una renovació del seu fiat per tal que jo, des dels dons que tinc, pugui “aixecar de la pols al desvalgut i treure el pobre de la cendra”. Per això demano a la Mare de Déu de Montserrat que em defensi “dels enemics espirituals i temporals” i em doni la fortalesa necessària per tal de mantenir-me en aquella “fe que enfonsa les muntanyes i omple les valls i fa planer el camí de la vida”.

Petit recull de pregàries XIV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

24 abril 2011 “Escolta poble meu, que et vull parlar. Jo sóc el Senyor, el teu Déu” (Sl 50,7)

25 abril 2011 “Compadeix-te de mi. Déu, tu que estimes tant; tu que ets tan bo, esborra les meves faltes” (Sl 51,3)

26 abril 2011 “Jo, com l’olivera en plena vida, dins la casa de Déu, confio en el seu amor per sempre més” (Sl 52,10)

27 abril 2011 “Quan Déu renovarà a vida del seu poble, Jacob s’omplirà de goig, Israel s’alegrarà” (Sl 53,7)

28 abril 2011 “Salva’m, Déu meu, per l’amor del teu nom!” (Sl 54,3)

29 abril 2011 “Escolta el meu prec, Déu meu, quan et suplico, no t’amaguis” (Sl 55,2)

30 abril 2011 “Escolta atentament i respon-me! vaig perdut, portant arreu el meu dolor” (Sl 55,3)

Llum joisa

La festa de Pasqua és la festa de la llum. Ella ens il·lumina per treure’ns de l’abisme dels nostres pecats. La Quaresma ens ha servit per adonar-nos que estem necessitats de ser salvats, rescatats de les nostres faltes. Des de l’abisme he reclamat la llum del Senyor. Ara, amb la festa de la Pasqua sabem on està la llum. La davallada de Jesús als inferns es per fer-nos adonar del nostre abisme interior. El sepulcre buit evoca la nostra buidor interior quan ens sentim en mans dels pecats.

Però la buidor del sepulcre és l’anunci de la resurrecció. L’experiència quaresmal de penediment ens ha dut a descobrir la Llum del món. Des l’abisme interior he pogut vivificat l’esperança de cercar a Déu per deixar d’obrar el mal i fer el bé. Ara, amarat per les extraordinàries lectures pasquals he guanyat la saviesa que il·lumina. D’aquesta nit pasqual benaurada no en sabem massa. Però els cristians tenim la certesa que Jesús, ara el Crist, no hi és perquè ha ressuscitat. Gràcies a l’experiència del sepulcre buit descobreixo que el Crist ha vençut definitivament la mort. Ell ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Aquesta és la meva esperança. Gràcies a ella crec que he estat alliberat dels meus pecats com experiència de mort personal. Perquè la mort, és també una experiència quotidiana, més enllà del moment de la definitiva partença, quan descobreixo la força del pecat. Aquest, tot ho nega i deshumanitza.

La gran festa de la llum. La Llum joiosa que il·lumina i salva. La litúrgia m’ajuda a entendre el valor d’aquesta llum. Ella és necessària pels qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort. És una llum que tot ho il·lumina, perquè res queda fora de la seva claror. El capvespres ha quedat omplert d’una llum que no s’apaga mai i la nit és tan clara com el dia. Així serà per sempre. Perquè, com diu Sant Agustí, ara sabem que hi haurà “una pau sense capvespre”. No ens faran por les ombres de la mort, ni la basarda de la nit, ni la pesta que s’esmuny en la fosca perquè la nit està plena de la llum del Crist.

Pasqua rural

És difícil viure la festa de la Pasqua en un ambient rural. Anys enrere, en el poble on estic, el que considero el meu poble, l’església de Sant Salvador, al cap damunt de la vil•la, s’il•luminava i a la porta s’encenia un foc entorn al qual es cantava el Pregó Pasqual i s’encenia ciri Pasqual i les espelmes que els fidels portàvem entrant en processó al temple. Ara, res de tot això. Tot és fosc. L’església roman tancada des del Divendres Sant al matí, després del viacrucis fins a la missa del Diumenge de Pasqua. Si algú vol assistir els oficis ha d’agafar el cotxe i fer uns quants kilòmetres per trobar la primera església oberta.

L’església rural sobreviu com pot, més malament que bé, i si ho fa és gràcies a uns sacerdots que es passen al dia el cotxe d’un lloc a un altre. A les misses rurals es va per feina, sense massa temps a les retòriques estètiques. Tampoc la parròquia dóna per més. A l’ofici de Dijous Sant érem nou persones. El mossèn, que parlava com si estiguéssim a les portes del judici final, feu el que pogué per fer-nos sentir església.

Els ancians o malalts que vulguin seguir les cerimònies per la ràdio o la televisió ho tenen també malament. Les ones només permeten escoltar litúrgies en castellà. Les emissions catalanes de ràdio, alternativa factible per no quedar atrapat per unes litúrgies estranyes, queden enfosquides per unes muntanyes que, a manera de gran pantalla, reboten les senyals. La Setmana Santa es viu en silenci. En un profund silenci obligat trancat sovint per aquells que viuen alegrement la seves vacances de primavera. La descristianització d’algunes societats rurals és evident. L’alternativa, un cop situat en aquests indrets, és fer un mateix de temple i acollir l’amor de Déu que s’ha manifestat amb la resurrecció del seu Fill. Realment, Crist també a ressuscitat en la Catalunya rural.

Divendres sant, Déu sofreix i mor per nosaltres

Cop qualsevol dia del Tríduum Pasqual, escolto els magnífics Responsoris de Tenebres Responsoria and Matutinium in ultimi tridui Maioris Hebdomadae de Tomás Luis de Victoria m’ajuden a pregar i rumiar pausadament totes les lectures d’aquest dies. El divendres sant és, i sempre l’he percebut així, com un dia de silenci gris i espès. A més, no sé per quina raó, cap a les tres de la tarda, tinc la sensació que el temps s’atura i tot s’omple d’aquests silenci gris i espès. Tot és dens a la mirada trista. Fins i tot, si és un dia lluminós el sòl sembla inclinar-se per amagar-se un moment. La lluna, de lluny estant espera la seva hora per acompanyar-me escoltant, novament en el silenci de la nit Stabat Mater.

Però, en els temps de nona, tot esdevé tenebra profunda i un calfred omple l’ànima. Mentrestant els improperis musicats per Palestrina, i la versió adaptada pels monjos de Montserrat, m’entravessen la consciència i els sentiments. Em sento interpel·lat i no tinc respostes. No puc amagar-me de la mirada de Déu. El Jesús de nou crucificat és real. Caminarà al meu costat després com a qualsevol deixeble d’Emaús. Però mentrestant, sentint el seu viacrucis cap al seu capteniment final resultant del seu amor sense límits, em pregunto: ¿en quin costat estava jo? ¿m’he comportat com a Pilat i he tingut por? ¿no sé el què és la veritat? ¿que he fet per evitar la mort de Jesús? ¿he estat un dels que ha cridat Bar-Abàs? ¿per què l’he negat?, ¿vaig adormir-me també a Getsemaní? ¿amago la meva condició de cristià com Josep d’Arimatea o m’emparo en la fosca com Nicodem?. Procuro seguir el viacrucis romà del Papa. Així revisc la sensació de sentir-me església desconcertada que ha vist morir el Messies promès. Ara, contemplant el Gólgota de nou torna a venir el meu desconcert. ¿Què he fet per què de nou Jesús hagués de morir?. M’he adormit i l’he negat més de tres cops. Però Ell, amb el seu amor infinit, ha tornar a morir perquè pugui viure.

La Passió de Sant Mateu de Bach eleva aquest pensaments mentre miro un infinit que és finit a la meva comprensió dels esdeveniments. Les corals parsimonioses i cadents no deixen un forat a la distracció del moment de la creu. La mirada queda absorta a l’arbre de la creu. No es pot mirar a cap altre lloc, malgrat la duresa anunciada en el cant del Servent d’Isaïes. Aquest rostre nafrat, desconegut a qualsevol mirada, està allà per mi i per a tothom. La mort de Jesús, una mort en creu, per blasfem i agitador, trenca el vel del temple i el sagrat, fins aquells moments reclòs en un recinte reservat uns pocs iniciats, omple la terra. El sagrat és nostre. No el podem tornar a tancar. Amb la mort de Jesús, s’eleva el Crist per damunt de tota creació humana i així el sagrat esdevé comunió fraternal. Ja no serà possible tornar a aixecar el vel del temple perquè de l’arbre de la creu hi ha la llum del món. Però avui divendres encara estem desconcertats per la mort de Jesús. Al vespres, quan tot és ja silenci absolut experimento que el dolor de Maria, és el meu dolor. La genialitat del Stabat Mater de Pergolesi fa que el seu cant del dolor de la Mare de Déu em penetri fins el moll de l’os. Es quan sento el fred d’aquest nit fosca i densa. Així, mirant el rostre de crucificat responc: Sant Immortal, tingueu pietat de nosaltres (Àghios o Theós, Sanctus Deus, Àghios ískhiros, Sanctus fortis, Àghios athànatos, elèison imas, Sanctus immortalis, Misere nobis).

Ubi cáritas et amor, Deus ibi est

Jesús és el Crist, l’ungit. A Israel bíblic els ungits eren els encarregats de dur a terme alguna missió divina. Per aquella cultura, els ungits eren els reis, els sacerdots i algun profeta. Però avui, en una societat secularitzada, ¿quins són els ungits?, ¿quins són els cridats a dur la missió divina?.

La litúrgia de Dijous Sant ens dóna prous indicis per respondre a aquesta pregunta. Els diferents textos de la missa de la Cena del Senyor ens ajudaen a comprendre que tots els creients podem formar part d’aquests ungits. Ho som formalment a través dels olis crismals del bateig i de la confirmació, com també ho serem en el darrer moment de la vida. Però també serem ungits amb la missió divina quan estimem. El manament de l’amor, tan commemorat avui quan se’ns recorda l’amor tan gran de Jesús per nosaltres, ens introdueix a la missió divina. Per això, a l’estimar sense condicions esdevenim de nou ungits per dur a terme els plans de Déu. “Estimeu-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat” (Jn 15,12). Per això, on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu.

La tendresa cristiana

Reprodueixo un fragment de l'entrevista feta a Julia Kristeva, nascuda a Bulgària, treballa i viu a França des de 1966. Es escriptora, psicoanalista, professora emèrita de la Universitat Paris 7 i ha participat recentment com experta en la trobada de l’Atri dels Gentils celebrada recentment a Paris. El que explica és una bona introducció a la profunditat de l'amor que demà viurem en la celebració del Dijous Sant. (Entrevista publicada sencera en el blog de Sandro Magister)

P. En una conferència en la catedral de Notre-Dame vostè ha afirmat que el cristianisme ha practicat una revolució respecte al sofriment. A la religió cristiana se li retreu moltes vegades que presenta un molt dolorós caràcter antihumà

R. Penso que el cristianisme, sobretot en la seva praxi, ha estat una innovació en la història de la comprensió del dolor. Segons el cristianisme, el sofriment no constitueix una derrota de l'home ni causa l'exclusió, per part de la societat, de qui sofreix. El dolor no constitueix una disminució de l'home ni el fa menys home. Per contra: es converteix en el camí per arribar a Déu. Crist, sofrint, manifesta a Déu mateix. L'ésser humà que pateix es converteix en digne d'acompanyament i respecte. A partir d'aquí s'obren dos camins. D'una banda, un cert dolor que porta a excessos (Nietzsche ho ha definit com a "victimístic", avui es defineix com a "cristianisme bionegatiu"). D'altra banda, trobem el cristianisme triomfant que enfront del dolor fa projectar la compassió cap a l'altre: és l'acompanyament de la caritat. Això esdevé amb l'acostament al pobre, al marginat, al discapacitat. I enfront de la desregulació moral del món dels espectacles i del capitalisme, que llegeix tot en sentit productiu, correm el risc de perdre el sentit de la vulnerabilitat de la persona. Tenim necessitat de la tendresa cristiana i hem de fer palanca sobre el cristianisme per vèncer a aquest món que vol negar el dolor.

P. Quins exemples veu d'aquesta "tendresa" cristiana

R. Penso en certes organitzacions cristianes i catòliques, que van en ajuda dels últims, a els qui l'Estat no arriba. Avui la figura que més em sembla significativa és Jean Vanier. Durant un any he intercanviat correspondència amb ell sobre la nostra experiència del dolor, en particular del disminuït, en tots els nivells: polític, social, intel·lectual i existencial. Jean Vanier és un exemple únic: ha fundat 140 comunitats de la seva "Arca". Perllonga el que sant Francesc va fer fa segles a Itàlia.

Dijous Sant i la deriva europea

Ahir dilluns era la gran festa jueva. Els jueus, poble per el qual sempre he tingut una gran admiració, simpatia i respecte, que ara he pogut expressar directament als meus amics jueus catalans, ha estat un poble sotmès a una gran diàspora i ha continuades persecucions i exterminis. El record de la seva experiència com a poble m’evocà el patiment que avui sofreixen molts dels refugiats del nord d’Àfrica que han vingut a Europa en recerca d’asil. El populisme de la dreta conservadora ha introduït una perillosa deriva de les polítiques vers qui té la condició de ser un de fora, un altre, un foraster. A França s'estigmatitzen els musulmans en nom de la laïcitat republicana; a Finlàndia els xenòfobs pugen com l'escuma reivindicant el valor de la negació de la solidaritat; a Itàlia s'intenta expulsar els àrabs i subsaharians que han sortit corre-cuita de Tunisià i Líbia; i la Unió Europea segueix emmudida i amb poca iniciativa política. Sembla que la solidaritat no forma part de la casa comuna d’Europa, ni és una causa comuna. Suaument, com aquell que fa veure que no vol la cosa, les democràcies europees es protegeixen contra un suposat nou enemic: el foraster.

Europa deixa de ser terra d'hospitalitat i acollida per esdevenir un gran reciente on el foraster es sent menystingut. L’Europa dels grans valors universals esdevé terra inhòspita pels forasters excepte si aquests són famosos o tenen les butxaques plenes. Llavors es desvela el sentit del rebuig del foraster, no se’l vol perquè, a més d’estrany, és pobre. L’Europa, lloc de pas i d’arrelaments, ara com abans, s’inclina cap un floriment de nous populismes que busquen el seu èxit en la negació de l’altre. Només cal veure l’esfereïdor mapa del progrés de l’extrema dreta a Europa que publica avui el diari el País. No és cap toc alarmista, és una constatació de la realitat. La por al foraster contamina la política europea. Però ara ha aparegut un variant desconeguda fins aquests moments. Alguns països europeus, a més de voler als forasters tampoc estimen massa als europeus del sud perquè els consideren que tenen la ma trencada i que viuen per damunt de les seves possibilitats gràcies als esforços dels del nord. No sé s’hi balances fiscals europees, però algú les deu tenir perquè només cal mirar al que ha passat en les darreres eleccions finlandeses.

Estem en la Setmana Santa, el Dijous Sant és el dia en que els cristians reflexionem sobre l’amor perquè on hi ha amor i caritat allí hi ha Déu. És un bon moment perquè l’Església catòlica faci de nou a la humanitat la simple pregunta que Déu feu a Caín: on es el teu germà?. Es podria ampliar-la preguntant-nos ¿què fem pel nostre germà? ¿què fem personalment, socialment i políticament?. Perquè en cadascun d’aquests nivells podem trobar una resposta diferent. La situació exigeix una reacció ràpida. La passivitat no evitarà que la deriva ens allunyi del bon port.

La processó del Borriquito

Si fa un any, tal dia com ahir, vaig tenir l’honor de fer el pregó de la Setmana Santa de Tarragona ahir, vaig començar el dia del diumenge de Rams anant a la processó de la palma i els palmons organitzada per l’entitat “Pontificia y Real Hermandad y Cofradía de Nazarenos de Nuestro Padre Jesús del Gran Poder y María Santísima de la Esperanza Macarena” que sortia de l’església de Sant Agustí i que, acompanyada per la Banda de Cornetes i Tambors del Raval, transcorregué pel centre de Barcelona. Aquesta processó és coneguda amb el nom del Borriquito. Perquè es treu un pas on Jesús va al damunt d’un ase. Fou una expressió de religiositat popular viscuda a través d’una gran diversitat cultural.

En el moment de sortir de l’església de Sant Agustí, el pas fot rebut per l’himne dels Segadors, interpretat per la banda, i a continuació per l’himne espanyol. Tot seguit el pas fou rebut a la plaça de Sant Agustí per l’àmplia comunitat de filipins catòlics que tenen la seva parròquia en l’església de Sant Agustí. Estaven entusiasmats amb el que estaven veient. A continuació anaven els confrares. La majoria d’ells catalans de parla i de sentiments. Anant pels carrers del centre de Barcelona la diversitat cultural i religiosa es feia també present per les persones que dees del balcó presenciaven la processó. A mesura que la processó anava pujant per la Rambla el públic s’aplegava a banda i banda. La majoria eren turistes, però també hi havia gent del país. De nou la religiositat popular s’expressà de forma emotiva, sense masses discursos, però afirmant la seva fe en mig de l’espai públic.

Segurament, aquesta processó ben aviat no es podrà fer a França perquè, en nom de la laïcitat republicana, volen prohibir resar en l’espai públic perquè consideren que ha de ser laic. Quin error !!. L’espai públic no és el mateix que les institucions públiques. Si aquestes han de ser laiques, l’espai públic és allò que els ciutadans viuen i senten. Ahir a Barcelona, alguns ciutadans i polítics catòlics de l’ajuntament de Barcelona anaren pel carrer acompanyant una processó del diumenge de Rams. En l’espai públic es poden i s’han de manifestar les creences sempre que ho facin de forma respectuosa i sense ànim de ferir les sensibilitats de les altres conviccions. Dic això perquè la manifestació d’una creença mai pot fer-se en forma de burla o escarni d’altres conviccions o pensaments. La ciutat de Barcelona donà ahir un exemple de civisme i de convivència en la diversitat.

Els musulmans i el fracàs escolar

Un any més el Consell Islàmic Cultural de Catalunya i la Federación Islámica de Cataluña han convocat una jornada de reflexió i debat sobre un tema d’actualitat. Aquest any la qüestió escollida era el fracàs escolar. Durant tot el dia d’avui, un grup d’experts, joves i representants d’alguns comunitats musulmanes catalanes han analitzat com abordar una de les problemàtiques juvenils identificada com una de les més difícils de la societat actual: el fracàs escolar. Aquest problema afecta greument a molts dels membres de les comunitats musulmanes. Especialment, en aquells casos en que són persones que han vingut a Catalunya en els darrers anys i els processos d’escolarització són desiguals. L’encert d’aquesta jornada es haver tractat aquesta qüestió des d’una visió àmplia de la problemàtica. Ja que el fracàs escolar va més enllà de la possible exclusió del nen o de la nena del sistema educatiu, sinó que també es manifesta en com s’aprèn i en el desenvolupament de les capacitats d’aprenentatge.

La jornada de treball ha estat inaugurada pel comissionat d’immigració de l’Ajuntament de Barcelona, per la regidora d’educació del mateix ajuntament, Montserrat Ballarín i Xavier Bosch, director general per la immigració de la Generalitat de Catalunya. Educació i immigració, dues variables que condicionen la manifestació del fracàs escolar en l’entorn de les comunitats musulmanes. Després, varis experts han abordat aquesta qüestió des de la vessant educativa. El professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, José Luís Lalueza, ha parlat sobre els processos d’aprenentatge en un entorn multicultural . Després, dos experts belgues, Mohammed Jamouchi i Ahmad Aminain, han abordat aquesta problemàtica des de la seva experiència en el sistema educatiu i com s’interacciona amb els pares per resoldre-la.

De nou, el Consell Islàmic Cultural de Catalunya ha encertat en els continguts d’aquesta jornada. Aquest tipus d’iniciatives ajuden a avançar en el procés de normalització de la relació de la comunitat musulmana amb la societat catalana. L’elecció d’un tema no religiós demostra la capacitat que tenen els organitzadors d’aquesta trobada d’incorporar en l’agenda dels seus debats qüestions socials que, per la seva incidència, els afecte com a persones i creients. Gràcies a això, la fe no es viu de manera aïllada o estranya sinó arrelada a un context social diferent al que tenien en els seus orígens molts dels assistents a aquest encontre.

Petit recull de pregàries XIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

17 abril 2011 “Jo no em separo mai de tu, tu em dónes la mà” (Sl 73,23)
18 abril 2011 “Qui trobo al cel fora de tu! Per a mi és bo d’estar a prop de Déu” (Sl 73,25.28)
19 abril 2011 “Et lloem, Déu nostre, et lloem ! (Sl 75,2)
20 abril 2011 “Tot el món s’espanta i emmudeix, quan t’aixeques a fer justícia i a salvar els humils de la terra” (Sl 76,9-10)
21 abril 2011 “És que el Senyor ens ha abandonat per sempre? Ha deixat per sempre d’estimar-nos, s’ha desdit de les seves promeses” (Sl 77,8-9)
22 2011 “Ell, que és tot misericòrdia, els perdonava la culpa, tenia en compte que eren mortals, un alè que no torna quan se’n va” (Sl 78,38-39)
23 abril 2011 “Fins quan, Senyor? (Sl 79,5)

El pessimisme neoliberal

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

Al darrera de molts plantejaments neoliberals hi ha una visió pessimista de la realitat. J.García Roca sosté que la perspectiva neoconservadora és fruit d'una "forma particular de veure la realitat i diagnosticar la societat actual" García Roca, J."La cultura neoconservadora". Església Viva 134-135. 1988, pàg.138. Tot seguit diu que es tracta d'una mirada entristida, sense vocació d'esperança, espantada, doncs ella: a) "emfatitza els efectes i encobreix les causes i els processos, en comptes d'observar les causes econòmiques i socials atribueixen a les actituds culturals totes les disfuncions"; b) "emfatitza l'elaboració dels símptomes en lloc dels processos socials. D'aquesta manera, una manifestació cultural es converteix en un fet històric bàsic i en l'epicentre de la vida social"; c)"dissol l'anàlisi de les realitats socials...els processos col·lectius es redueixen a processos individuals"; d) Unidemesionalitza i magnifica la raó econòmica. No existeix una altra raó política fora de la lògica del mercat i els seus límits.

El liberalisme modern sosté que el daltabaix del socialisme representa, no únicament el fracàs d'una opció econòmica, sinó la fi d'un mite i els seus valors associats, especialment aquells que vinculaven la lluita social amb el progrés històric. Davant tal situació el neoliberalisme es considera la ideologia vencedora. Per aquest motiu els neoliberals, fermament convençuts de trobar-se al final d'una etapa històrica -el socialisme-, uneixin la seva alternativa econòmica amb un model de vida, amb una alternativa polític, amb una alternativa cultural i moral, i amb una nova organització social. Els neoliberals no estan sols. Des de diversos sectors de la societat sorgeixen els qui, des de la seva singularitat política, econòmica, cultural, creativa i religiosa, aporten esforços complementaris per acabar d'armar el discurs del neoliberalisme. Però darrere d'aquesta onada neoliberal emergent existeix el mateix temor que al segle XIX va estimular la trobada de sectors del liberalisme amb el conservadorisme. Per això avui el neoliberalisme, sentint-se presoner d'aquesta por, no dubta a defensar:

1. La impossibilitat de trobar un sentit a la història útil per reconstruir nous projectes emancipadors. Fins i tot alguns segueixen creient encertada la proposta de F.Fukuyama sobre el final de la història.

2. El sosteniment d'un status quo ètic-polític, que troba la seva legitimitat ideològica en el capitalisme, que es basa en la defensa del "ser unidemensional, sense traves, el que estableix les seves relacions socials literalment home a home, gairebé sense regles, només les necessàries per poder mantenir la seva capacitat de fer el que vulgui, sense fer mal a ningú" Berdejo,M. "La idea socialdemòcrata després de Marx" El País 22.XII.90, pàg.14

3. La inutilitat de les formacions ideològiques. No hi ha referents únics ni pot haver-los. Tot val. Gran pluralitat de sentits. "Liberal i liberalisme...és tolerància, creure en la relativitat de les veritats, estar disposat a rectificar l'error i a sotmetre sempre les idees i les conviccions a la prova de la realitat. Per això el liberalisme és una filosofia, una doctrina, no una ideologia...Perquè una ideologia és una forma dogmàtica i immutable de pensament...i la filosofia liberal, a més de pluralista, és també canviant" Vargas Llosa, M. "La llibertat i la igualtat" El País 20,octubre,1991 pàg.13

Lideratge polític i escapisme

En política, com és ben sabut, l’acció política té un tempo. Aquest marca l’execució de l’agenda política, la pública i l’oculta. Segons l’estat de l’opinió pública, per exemple, es prenen unes decisions i no unes altres. La demoscòpia ha substituït el debat i condiciona l’acció de govern. Això, uns en diuen pragmatisme i altres tacticisme. Al cap i a la fi, on abans hi havien idees ara hi ha plans de contingència; on abans la paraula dominava el discurs, ara la imatge busca despertar emocions.

Però ara ha sorgit una nova figura del tacticisme polític: l’ocultació o l’escapisme. Quant les coses van mal dades o no es volen donar explicacions, els líders polítics defugen d’estudi i s’oculten. El líder amagat és una nova forma d’acció política. El que passa és que amb aquest gent el suposat líder polític deixa de fer allò que li dóna el lideratge: donar la cara, ser un referent i orientar als ciutadans. Sense això, el líder polític no té moral cívica. Es freqüent veure com els líders polítics emmalalteixen de sobte; no van al Parlament quan toca o arriben quan el debat s’ha acabat; callen que se’ls espera o, simplement, no hi són que se’ls busca. L’escapisme s’han introduït en el repertori que els dirigents polítics utilitzen per gestionar el seu poder.

El lideratge polític i l’escapisme estan renyits. Un líder polític ha de donar la cara, fins i tot en els moments difícils. Perquè són en aquestes circumstàncies quan els ciutadans saben apreciar la qualitat del lideratge: ajudar a entreveure el futur per tal de progressar i donar confiança en temps d’incertesa. Escapolir-se d’aquesta responsabilitat, en el moment en que els ciutadans esperen un gest d’aclariment i de confiança per part dels seus líders polítics, converteix aquests en uns simples dirigents polítics preocupats per ocupar el poder. Els ciutadans seguim necessitant un lideratge polític clar, sense ambigüitats, capaç d’estar a les dures i a les madures. Els ciutadans esperem que els nostres líders ens mirin als ulls directament i ens diguin el que han de dir, fins i tot, aquelles coses que no ens agrada sentir. El líder polític ha d’ocupar ha d’estar en el centre del debat polític, aportant idees i suggerint respostes a les preguntes dels ciutadans. L’escapisme no forma part dels valors del lideratge polític.

La burca i l’islamisme polític

El debat sobre l’ús de la burca i el niqab ha de fer-se amb sentit comú i combatre les pors o prevencions que es tenen alhora de parlar sobre aquesta qüestió. Estar en contra de la burca i niqab no és sinònim d’islamofòbia, com el dubtar sobre la conveniència de regular-ne el se ús és una manifestació de bonisme. Ni una cosa, ni l’altra. Escampar aquest estereotip, sí que és un acte contaminat d’un gran pes ideològic.

Una mirada atenta sobre aquesta qüestió permet descobrir que darrera l’ús de la burca i el niqab es manifesten dos fenòmens similars, però diferents origen i transcendència. Hi ha dones que adopten aquestes vestimentes perquè són fonamentalistes i creuen que, per estrictes raons religioses, han de ser invisibles a la resta dels humans excepte al seu marit i als éssers més propers. Podríem qualificar aquesta actitud com de fonamentalisme religiós. Es tracta d’una actitud passiva i defensiva. I com a tal ha de tenir un determinat tractament. Però hi ha una altra raó que justifica l’ús de la burca i el niqab. És el cas d’aquelles dones que ho fan amb actitud combativa i agressiva perquè ho veuen com una extensió del seu islamisme polític. En aquest cas, la manera d’abordar la qüestió ha de ser molt diferent de quan es tracta d’unes motivacions religioses.

Les dones que abans d’ahir exhibiren ostentosament les seus burques a Paris no eren unes fonamentalistes religioses, sinó persones alineades amb l’islamisme polític. Només des d’aquesta postura s’entén que el primer dia de prohibició aquestes dones adoptessin un gest totalment contradictori amb el sentit que té la burca: la exhibició i la notorietat d’una presència social. Amb la convocatòria a la premsa i la seva performance de burques es feren totalment visibles en contra de la pròpia finalitat de la burca i el niqab. Cal saber moure’s política i intel·lectualment en aquesta transició entre el fonamentalisme religiós i l’islamisme polític per tal de no confondre’s i adoptar estratègies equivocades. En cap cas la burca o el niqab tenen una defensa comprensible per la nostre societat, però cal contextualitzar molt bé per què i que la porta. Perquè, segons com es faci el debat polític i es reguli aquesta vestimenta, els grans beneficiats seran, sense cap mena de dubte, l’islamisme polític.

La laïcitat excloent de Sarkozy

El famós debat sobre la laïcitat patrocinat per Nicolás Sarkozy s’acabà en 3 hores de presentació de mesures legislatives i normatives sense cap discussió en la sala d’un hotel. De 4 a 7 de la tarda, diverses personalitats aplegades en l’hotel Pullman Montparnasse dissimularen un debat en forma de col•loqui sobre la laïcitat per tal de trobar com “viure millor plegats”. Pocs representants significatius de les confessions religioses. Els pocs, eren persones de segons fila sense cap rellevància institucional. La única excepció fou el gran rabí de França. S’ha criticat que aquest debat només servís per contrarestar les propostes polítiques de l’extrema dreta xenòfoba. Ja que, en lloc d’abordar seriosament una revisió del model de laïcitat francesa, tot ha quedat reduït a presentar una llista de 26 propostes bona part de els quals tenien com objectiu l’Islam.

La majoria de religions convocades han criticat que tota l’escenificació organitzada pel partit de la majoria de govern podia estigmatitzar el col•lectiu musulmà. Ja que la intenció no dissimulada de Nicolás Sarkozy era, aprofitar el debat i parlar sobretot del lloc de l’Islam a França. Per això, més que participar de forma activa en el debat els representants religiosos anaren a l’hotel Pullman Montparnasse en qualitat d’observadors. El cardenal de Paris, André Vingt-Trois ha declarat que el risc del debat propiciat per Nicolás Sarkozy era “reduir la comprensió de la laïcitat a la seva comprensió més tancada: aquella de rebutja qualsevol expressió religiosa en la societat”. Tot i que, afegí el cardenal, “els discursos del president de la República donaven entendre una aplicació més apaivagada i més oberta de les lleis i dels reglaments que defineixen el nostre pacte republicà”.

Islàndia, un exemple de dignitat cívica

Islàndia, petit país, pobre i endeutat, ha donat una lliçó de serietat cívica. Una dotzena de banquers, uns quants empresaris i polítics portaren el país a la ruïna: 10 dels 63 parlamentaris islandesos, inclosos els dos líders dels partits majoritàries que han governat des de 1944, tenien concedits préstecs personals per un valor de gairebé 10 milions d'euros per cap. Préstecs que pel que sembla servien per comprar accions dels propis bancs i inflar les cotitzacions.

La societat islandesa ha dit que els diners públics no han de fer-se servir per salvar els bancs. Durant anys Islàndia presumia de ser un estat neoliberal pur fins que tot s’ha anat en orris. Quan el sistema financer petà, Islàndia no ho pogué resistir. On abans eren bonances, ara eren plors i foscors. Els islandesos són molt més pobres. Però la pobresa no els ha fet perdre la dignitat. Primer, han fet dimitir el govern que els ha provocat l’actual crisi econòmica i financera; segon, ha empresonat els banquers responsables de la crisi i tercer han dit no a pagar amb diner públic les deutes dels bancs. ¿Quan passarà quelcom de similar a casa nostre?, ¿per què tenen tanta impunitat determinats responsables del sistema financer?, ¿per què cal socialitzar les pèrdues, després de tants anys de privatitzar els beneficis?. Cal dir prou amb claredat i fermesa.

Repensant la meva fe. La llosa de Llàtzer

Fa uns dies, m’interrogava sobre la rellevància o no del cristianisme en la societat contemporània. Convidava a reflexionar sobre aquesta qüestió per tal d’albirar alguna resposta. L’evangeli d’avui, escoltat en el context del funeral de la germana d’un bon amic i guiat per uns comentaris de mossèn Rovira Belloso que el tenia al costat, m’han ajudat a avançar en el camí de les respostes. L’evangeli de la resurrecció de Llàtzer, deixant a banda la discussió sobre la historicitat del fet, és una invitació a l’esperança. Per més que el cristianisme sembli irrellevant en una societat satisfeta profundament satisfeta d’ella mateixa, aquesta situació no vol dir que les creences dels cristians i el missatge de salvació no tinguin sentit. El primer pas per trobar algunes de les respostes a la pregunta, es adonar-nos que estem dins d’un tendència de la història i que necessitem de la resurrecció que es proporciona Jesús. Això és important.

L’Església ha conegut altres moments d’irrellevància i no per això ha deixat de sentir-se l’estimada de Crist. L’evangeli de Joan sobre la resurrecció de Llàtzer ens ensenya que Jesús convida al seu amic a sortir de la cova on estava. Però per sortir cal,primer, creure en la glòria de Déu i treure la pesada llosa que el separava del món de la vida i, després, treure-li les benes que l’amortallaven. Només així serà capaç de caminar de nou en el món dels vius. “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. Gràcies a tenir confiança en Déu Llàtzer camina i ho fa de manera autònoma, sense més tutela que la confiança de que és viu. Jesús, de forma imperativa, diu “deixeu-lo caminar”. Llàtzer havia estat apartat del món per la mort. Però torna al món perquè la gràcia de Déu fa possible treure la pesada llosa que l’aïllava de la vida.

L’aparent irrellevància del cristianisme no és la seva mort. La metàfora de la resurrecció de Llàtzer ens permet fer-nos adonar que estem a l’altra banda de la història apartats d’ella per una pesada llosa que ens tanca en la cova de l’autocomplaença. La qual impedeix comprendre la vida que es dóna en el món dels vius. Així, la primera pregunta que cal fer-nos és: quina és aquesta llosa?. I un cop resposta descobrir les benes que ens amortallen la possibilitat de viure entre el món dels vius i tenir confiança en que es pot caminar des de la responsabilitat de creure en la glòria de Déu Només així podrem començar a caminar. La reflexió continuarà.

Petit recull de pregàries XII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

10 abril 2011 “Déu m’ha escoltat, ha fet cas de la meva súplica” (Sl 66,19)

11 abril 2011 “Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada” (Sl, 67,2)

12 abril 2011 “Beneït sigui el Senyor dia rera dia; és ell qui ens duu als braços, el Déu salvador nostre” (Sl 68,20)

13 abril 2011 “Respon-me, Senyor, tu que estimes tant; mira’m, que el teu amor vessa bondat (Sl 69,17)

14 abril 2011 “Jo sóc pobre i desvalgut; no tardis, Déu meu!” (Sl 70,6)

15 abril 2011 “Tu ets la meva esperança, Senyor; he confiat en tu des de petit” (Sl 71,5)

16 abril 2011 “Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, l’únic que fa meravelles” (Sl 72,18)

Neoliberalisme i mínim benestar

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col•lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

El model d'Estat desregularitzat proposat pel neoliberalisme exigeix la creació d'un sistema de solucions alternatives a la política redistributiva proposada per les opcions socialdemòcrates. Sobre això basti recordar que el neoliberalisme dóna "major importància a reduir els riscos que poden limitar les llibertats i dipositar una major confiança en els mecanismes de mercat per tal de generar el progrés material de la societat. Abans de res, aquesta visió alternativa posaria l'èmfasi en l'establiment de regles de conducta justes per a tots els individus de la societat i es preocuparia menys per la redistribució de la renda resultant, posaria l'èmfasi, dit d'una altra manera, en les regles del joc i no en els resultats, ja que aquests no serien la conseqüència desitjada per cap agència governamental sinó el fruit de la decisions individuals lliurement adoptades, dins de les restriccions imposades per regles de conducta de general acceptació" Feito, J.L. "Competència, mercat i equitat: un debat" Economia nº 9 pàg.16 .)

El liberalisme modern per evitar que pugui ser acusat de despreocupació pels resultats, especialment quan aquests evidencien errors del mercat, o per eludir que puguin ser acusats de desinterès per la justícia, sosté que "qualsevol filosofia política liberal considera que s'ha de garantir una renda mínima a tots aquells individus que per qualsevol raó no l'aconsegueixin participant en el joc del mercat, si bé limitarien aquesta renda a nivells que no suposin eliminar el cost d'oportunitat de no participar al mercat. Hi hauria, potser, més diferència entre les diverses tradicions liberals davant la intervenció per fomentar la igualtat d'oportunitats per mitjans diferents als a dalt assenyalats...I hi hauria unanimitat a considerar dues fonts irreductibles de desigualtats d'oportunitats per als individus: l'atzar i la família" (Feito ,J.L. , 1991 Competència, mercat i equitat: un debat? Economia nº 9, pàg.16).

La política i els espais mentals

Sembla que la política s’hagi instal•lat en el camp (o el domini) de les consciències a través de la influència de les ments enlloc de confiar en el debat d’idees i la confrontació de propostes. Així, és més important aconseguir que els ciutadans creguin fermament en la incapacitat d’un polític per liderar, que el debat sobre la bondat o maldat de les seves propostes. Un cop aconseguit que la ciutadania assumeixi aquesta veritat, amb una mica de sort, els arguments polítics vindran després. La política s’ha convertit en un joc de miralls. El seu interès és gestionar les percepcions abstractes dels ciutadans, al marge de qualsevol discussió d’alternatives. El que es busca no és convèncer, sinó fer creure un estat d’ànim o una percepció.

Cada cop tenen més pes les estratègies de comunicació política que els arguments de la política. Sembla que sigui més rellevant el canal comunicatiu que el propi missatge. Només cal fer una ullada a l’arena política del nostre país per descobrir l’empobriment de la política. Davant la crisi econòmica les estratègies polítiques es limiten a personalitzar les causes de la crisi en una persona o una institució. De tal manera que, el debat queda aplaçat i l’alternativa política es limita a demanar la substitució de qui s’ha identificat com el culpable. No cal construir cap alternativa per aspirar a governar. Dóna la impressió que l’actual complexitat de la política queda esvaïda o subtilment amagada per la simplicitat dels arguments. La política queda tapada per la caricatura, la reiteració d’arguments i la gestió de percepcions. Al final, l’espai polític no està ple d’idees sinó de mercadotècnia, focs d’encenalls ideològics i, sobretot, bones dosis de programació neuro-lingüística

¿Per què el cristianisme i els cristians som irrellevants?

Avui s’ha presentat a la Facultat de Teologia de Catalunya el document dels bisbes catalans “Al servei del nostre poble” en ocasió dels 25 anys d’un altre document de l’episcopat “Arrels cristianes de Catalunya”. Com escriví en el seu moment, els bisbes catalans han fet un magnífic document. Bo pel seu contingut i perquè era necessari. A mesura que escoltava les diferents intervencions que presentaven el text m’anava fet la mateixa pregunta: si el document és pertinent, ¿per què el cristianisme avui sembla irrellevant en la societat catalana?.

Penso que aquesta és la pregunta que cal fer-se ara un cop feta l’afirmació de la disponibilitat de l’Església catòlica catalana d’estar al servei de la societat. Després d’haver manifestat els bisbes, en nom de l’Església catòlica catalana, la voluntat de treballar per construir un món més just i fratern tinc la sensació de que els cristians resultem poc rellevant pels conciutadans del meu país. No accepto, sense més, que el futur de les religions sigui ser una minoria. No és així en altres indrets del món, ¿per què he d’admetre com a bona aquesta hipòtesi?.

Pot ser cal assumir que, sense retornar al temps d’un cristianisme imposat des del poder civil, és possible un cristianisme que interessi a més sectors de la societat del que ho fa ara. Voldria trobar les respostes a aquesta pregunta. Probablement hi ha moltes respostes, en el ben entès que la pregunta estigui ben formulada. En qualsevol cas m’agradaria pensar-hi una mica més i convidar als meus amics i amigues a fer la mateixa reflexió. Es tracta d’encetar una reflexió oberta, sense cap prejudici i admeten, tal com ho han fet els bisbes, que pot ser caldrà demanar perdó per “les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà” o en el present.

Sarkozy contra els musulmans

Això és el que pretenen Nicolàs Sarkozy i els dirigents de la Unió per un Moviment Popular que governen a França. La proximitat d’unes eleccions els mobilitza a segrestar els arguments de la dreta extrema per tal de neutralitzar el partit de Marine Le Pen. La proposta d’un codi de conducta laic pretén camuflar la fòbia a l’estranger sota el paraigües de la defensa dels valors laics de la República. Per fer-ho, ha calgut instal·lar primer en la consciència dels francesos la idea de que França té un problema: els musulmans tenen més drets que la resta de francesos. Així ho ha expressat clarament el ministre de l’interior, Claude Guent alhora de justificar perquè s’ha proposat un codi de conducta, amb el nom de “codi de la laïcitat”, que vol corregir algunes pràctiques considerades errònies. Segons Guent “el creixement dels membres d’aquesta religió (els musulmans) planteja problemes. No hi ha cap raó perquè tinguin més drets que els altres”.

El “codi de la laïcitat” no és una defensa genèrica dels valors laics de la república, sinó un atac en tota regla als musulmans. Perquè el debat sobre la laïcitat s’ha transformat en un debat sobre l’Islam a França. La qüestió ha arribat a tal extrem que en la proposta de codi es diu que s’ha de prohibir que una persona pugui dur algun signe de la seva religió alhora d’utilitzar un servei públic. La prohibició no afectaria només als servidors públics, sinó a qualsevol ciutadà. En concret, i s’ha posat com exemple, cap persona podrà anar a recollir els nens a l’escola amb una vestimenta que evoqui una pràctica religiosa. També s’ha dit que el codi prohibirà que en els centres públics servir menjar adaptats a les exigències religioses.

A França, cap religió s’ha oposat a establir unes normes, discutides i acordades, que regulin les pràctiques religioses dins d’un Estat laic. Hi ha un ampli acord que hi ha determinades pràctiques, propiciades per consideracions de radicalisme religiós integrista, que són contradictòries amb la laïcitat republicana i per això són inadmissibles. Però, des de les pròpies religions, moltes opinions han denunciat que amb la proposta del “codi de la laïcitat” s’ha obert un procés a l’Islam a França. Lluny queden les paraules de Nicolàs Sarkozy quan, davant del papa Benet XVI a Sant Joan Laterà, reivindicà la sana laïcitat. Anys després, el mateix Sarkozy, apretat per una conjuntura política desfavorable ha esperonat al seu govern a endinsar-se per la pendent d’una laïcitat excloent i combativa contra l’Islam.

Rubalcaba i Chacon vs. Rubalcaba o Chacón

Aquest cap de setmana ha estat la fi d’una història i l’inici d’una altra. La continuïtat o no de José Luis Rodríguez Zapatero ha estat el centre d’atenció mediàtica durant moltes setmanes. ¿Havia de ser així?. ¿Qui va decidir que la fi del seu lideratge polític seria la notícia durant mesos? No serà aquesta qüestió és una de les tantes que animen la realitat inventada en la qual ens situen alguns medis de comunicació? Tinc la sensació que els medis de comunicació entre metàfores i insinuacions, en moltes més ocasions de les que semblen, configuren l’agenda política. Si algú té ganes de fer un estudi sobre la comunicació política podria, per exemple, analitzar com sorgí i s’ha anat tractant al llarg del temps la qüestió de la fi del lideratge de José Luís Rodríguez Zapatero. Tindríem més d’una sorpresa, especialment al descobrir que hi ha més suposicions que evidencies, més pressions que realitats.

Un cop aclarida la primera variable de l’equació, ara cal aclarir la segona. ¿Qui serà el nou candidat?. De nou, els medis suggereixen una nova agenda amb uns protagonistes i nous lideratges. Aquests, segons els medis, s’ha situat entre Alfredo Pérez Rubalcaba y Carme Chacón. Ben segur que ells, o persones del seu entorn, deuen haver proporcionat algunes insinuacions per interpretar la qüestió de la substitució com un tema d’alternança. Es evident que la possibilitat d’unes primàries alimenta l’interès dels medis perquè, durant dies i dies, es parli d’aquest tema. És cert que la idea de primàries, suggerides pel mateix Zapatero, és una de les possibilitats. Però no és la única. Semblaria la única si tothom es situés en la lògica d’entendre la política com una confrontació i una dura competició.

Però és possible una altra lògica. És possible parlar des de la perspectiva de la cooperació, la concertació i la col·laboració. Des d’aquesta lògica la qüestió ja no és la disjuntiva Rubalcaba o Chacón, o qui sigui; sinó la possibilitat de que Rubalcaba y Chacón puguin anar junts a les eleccions. En aquest sentit, ja que sembla que el PSOE es partidari d’organitzar el govern entorn de les figures de president i vicepresident perquè no presentar-se a les eleccions explicitant quin és el candidat que serà el primer de la llista, per lo tant el presentat per ser president i, qui anirà de vicepresident. Aquest ticket electoral permetria aclarir, des de l’inici de la campanya electoral, una aposta per una col·legialitat en l’acció de govern i una voluntat de confiar més en l’entesa que en la confrontació. Perquè no provar-ho?

Abdennur Prado i les figures literàries

L’Abdennur és una persona culta i intel·ligent. Sempre ha estat atenta a reflexionar sobre com apropar l’Islam a la cultura del seu país (ell és un musulmà dels denominats conversos). Durant anys ha mantingut una anàlisi d’algunes qüestions de l’Islam que diferia molt del que es podria anomenar doctrina oficial, si és que hi ha alguna doctrina que es pugui considerar oficial. Tot i que, més que oficial, seria més apropiat parlar de pensament majoritari. Per la novetat, originalitat i frescor del seu pensament l’Abdennur era cridat a parlar o escriure en els medis. Mentre les opinions de l’Islam majoritari a Catalunya era absent. Els articles i declaracions de l’Abdennur saltaven d’un medi a un altre. Alguns cops donava la impressió que era la veu que els medis feien servir per contraposar-la a la doctrina oficial. La seva capacitat discursiva és alta i la seva facilitat de ploma també; per això les seves consideracions eren altament mediàtiques. Semblava que els medis ja els hi anava bé i, sense cap altra preocupació que el de la notorietat informativa, acudien a la font, mai inesgotable, de l’Abdennur. Mentrestant, l’Islam real, sempre amb menys floritures retòriques, analogies, simbolisme i figures literaràries que l’Abdennur, restava en l’oblit. També ells, l’Islam real, n’és en part responsable per la seva poca capacitat de presència en els àmbits mediàtics. Però això és un altra qüestió.

Però ara, l’Abdennur, intentant explicar el que sentia davant de la guerra de Líbia, i traït per la seva escriptura profundament orlada de metàfores arabesques ha fet una article on s’han dit coses que s’han percebut com una amenaça en tota regla. L’Abdennur s’ha equivocat si no volia dir el que ha escrit o és un perill públic preocupant si el que ha escrit mínimament ho pensa. M’inclino per la primera hipòtesis perquè l’Abdennur, persona que conec i que tenia en bona consideració, tot i el que no sempre han coincidit en l’anàlisi de la realitat musulmana i el que s’havia de fer des de l’acció de govern, no era una persona que anés amenaçant en nom d’una guerra santa que no és la seva. Però ha escrit unes coses que calia contestar tal com s’ha fet: amb contundència i duresa. Emeten una senyal que amb els símbols dels dolor no es poden fer, ni metàfores, ni al·legories ni crear estils literaris. Els atemptats terroristes només mereixen una única consideració: la condemna i la persecució dels autors i el seus inspiradors. Poca broma. Parlar del terrorisme com a recurs literari és una provocació que no es pot admetre.

Un cop criticat tot el que s’havia de criticar també cal combatre l’associació que fan alguns amics de l’Abdennur en un recent manifest. Criticar l’error de l’Abdennur no és fa antiislamisme. Personalment, les persones que em coneixen prou ho saben, estic al costat d’aquells que tenen l’Islam com a religió. Comparteixo la idea de que l’Islam és una religió de pau, de concòrdia i fraternitat. Per això, tampoc m’agraden aquells que, aprofitant l’error de l’Abdennur, han atacat globalment l’Islam. Cal defensar l’Islam, però això no impedeix condemnar aquells fonamentalismes islàmics que escapen odi i dolor. De tal manera que, criticar i qüestionar les opinions de l’Abdennur no és cap exercici d’antiislamisme sinó un acte de comunió profunda amb els valors de l’Islam real que es viu i celebra a Catalunya.

Petit recull de pregàries XI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

3 abril 2011 “Déu estima el meu castell; és el Déu que m’estima” (Sl 59,18)

4 abril 2011 “Déu nostre, ens has rebutjat i dispersat, estàs irritat; torna a nosaltres” (Sl 60,3)

5 abril 2011 “Des d’una terra llunyana t’invoco; el meu cor defalleix” (Sl 61,3)

6 abril 2011 “Només en Déu reposa la meva ànima, d’ell em ve la salvació” (Sl 62,2)

7 abril 2011 “Tu ets el meu Déu, Senyor; jo et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua” (Sl 63,2)

8 abril 2011 “Escolta, Déu meu, el meu plany, guarda’m dels enemics que m’amenacen” (Sl 64,2)

9 abril 2011 “Déu, salvador nostre, ets l’esperança de tota la terra i dels mars més llunyans” (Sl 65,5)

Diàlegs per un amic neoliberal X. La mà invisible

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol “Diàlegs per a un amic neoliberal” en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual). El model d'Estat propiciat pel neoliberalisme estableix unes noves referències a partir de les quals s'han de formular de nou alguns valors socials. Un d'ells, important pel paper exercit en les societats occidentals durant els anys passats, és el concepte de progrés humà. Per als neoliberals el progrés humà no pot imaginar-se sense l'existència d'un Estat Mínim i una Societat Civil desenvolupada. El progrés consistiria simplement a augmentar les comoditats de les persones i, simultàniament, aconseguir un domini cada vegada major sobre la Naturalesa. Però per afavorir ambdues finalitats no poden prendre's decisions imperatives, doncs amb això s'atemptaria la llibertat humana. El neoliberalisme, per superar l'aparent dilema, confia que el progrés sorgirà com a conseqüència de les múltiples relacions que les persones estableixin entre elles. Relacions generalment complexes, però sempre deduïbles dels desitjos personals de prosperar i enriquir-se. Aquest punt de vista defensa, per exemple, que els polítics, per tal d’afavorir i no entorpir el progrés, han de "garantir l'exercici més ampli possible de les llibertats individuals més àmplies. Entre elles ocupa un lloc principalíssim la lliure disposició de la propietat privada i les consegüents llibertats econòmiques" (Programa 2000 del PSOE. "Evolució i crisi de la ideologia d'esquerres", Segle XXI Editors/Editorial Pablo Iglesias, 1988. pàg.92.) Sobre aquesta qüestió la meva voluntat dialogant descobreix discrepàncies en el si de les famílies liberals. Com en altres qüestions la pluralitat d'opinions permet la trobada dialogal amb els liberals. Dins del propi liberalisme sorgeixen veus temoroses de deixar el progrés en mans del lliure albir de les forces del mercat, sempre guiades per l'afany de lucre personal. De nou és M. Vargas Llosa qui serveix d'exemple d'un liberalisme menys confiat a la mà cega del mercat, diu l'escriptor llatinoamericà: "la mesura del progrés no és el desenvolupament econòmic...sinó l'avanç de la llibertat en tots els camps: econòmic, polític, cultural, institucional, ètic." (Vargas Llosa, M "Karl Popper i el seu temps", Claves nº 10, Març 1991, pàg. 14). Afirmacions totes elles perfectament refrendables des d'altres postures més distants del liberalisme modern.