És difícil viure la festa de la Pasqua en un ambient rural. Anys enrere, en el poble on estic, el que considero el meu poble, l’església de Sant Salvador, al cap damunt de la vil•la, s’il•luminava i a la porta s’encenia un foc entorn al qual es cantava el Pregó Pasqual i s’encenia ciri Pasqual i les espelmes que els fidels portàvem entrant en processó al temple. Ara, res de tot això. Tot és fosc. L’església roman tancada des del Divendres Sant al matí, després del viacrucis fins a la missa del Diumenge de Pasqua. Si algú vol assistir els oficis ha d’agafar el cotxe i fer uns quants kilòmetres per trobar la primera església oberta.
L’església rural sobreviu com pot, més malament que bé, i si ho fa és gràcies a uns sacerdots que es passen al dia el cotxe d’un lloc a un altre. A les misses rurals es va per feina, sense massa temps a les retòriques estètiques. Tampoc la parròquia dóna per més. A l’ofici de Dijous Sant érem nou persones. El mossèn, que parlava com si estiguéssim a les portes del judici final, feu el que pogué per fer-nos sentir església.
Els ancians o malalts que vulguin seguir les cerimònies per la ràdio o la televisió ho tenen també malament. Les ones només permeten escoltar litúrgies en castellà. Les emissions catalanes de ràdio, alternativa factible per no quedar atrapat per unes litúrgies estranyes, queden enfosquides per unes muntanyes que, a manera de gran pantalla, reboten les senyals. La Setmana Santa es viu en silenci. En un profund silenci obligat trancat sovint per aquells que viuen alegrement la seves vacances de primavera. La descristianització d’algunes societats rurals és evident. L’alternativa, un cop situat en aquests indrets, és fer un mateix de temple i acollir l’amor de Déu que s’ha manifestat amb la resurrecció del seu Fill. Realment, Crist també a ressuscitat en la Catalunya rural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada