Divendres sant, Déu sofreix i mor per nosaltres

Cop qualsevol dia del Tríduum Pasqual, escolto els magnífics Responsoris de Tenebres Responsoria and Matutinium in ultimi tridui Maioris Hebdomadae de Tomás Luis de Victoria m’ajuden a pregar i rumiar pausadament totes les lectures d’aquest dies. El divendres sant és, i sempre l’he percebut així, com un dia de silenci gris i espès. A més, no sé per quina raó, cap a les tres de la tarda, tinc la sensació que el temps s’atura i tot s’omple d’aquests silenci gris i espès. Tot és dens a la mirada trista. Fins i tot, si és un dia lluminós el sòl sembla inclinar-se per amagar-se un moment. La lluna, de lluny estant espera la seva hora per acompanyar-me escoltant, novament en el silenci de la nit Stabat Mater.

Però, en els temps de nona, tot esdevé tenebra profunda i un calfred omple l’ànima. Mentrestant els improperis musicats per Palestrina, i la versió adaptada pels monjos de Montserrat, m’entravessen la consciència i els sentiments. Em sento interpel·lat i no tinc respostes. No puc amagar-me de la mirada de Déu. El Jesús de nou crucificat és real. Caminarà al meu costat després com a qualsevol deixeble d’Emaús. Però mentrestant, sentint el seu viacrucis cap al seu capteniment final resultant del seu amor sense límits, em pregunto: ¿en quin costat estava jo? ¿m’he comportat com a Pilat i he tingut por? ¿no sé el què és la veritat? ¿que he fet per evitar la mort de Jesús? ¿he estat un dels que ha cridat Bar-Abàs? ¿per què l’he negat?, ¿vaig adormir-me també a Getsemaní? ¿amago la meva condició de cristià com Josep d’Arimatea o m’emparo en la fosca com Nicodem?. Procuro seguir el viacrucis romà del Papa. Així revisc la sensació de sentir-me església desconcertada que ha vist morir el Messies promès. Ara, contemplant el Gólgota de nou torna a venir el meu desconcert. ¿Què he fet per què de nou Jesús hagués de morir?. M’he adormit i l’he negat més de tres cops. Però Ell, amb el seu amor infinit, ha tornar a morir perquè pugui viure.

La Passió de Sant Mateu de Bach eleva aquest pensaments mentre miro un infinit que és finit a la meva comprensió dels esdeveniments. Les corals parsimonioses i cadents no deixen un forat a la distracció del moment de la creu. La mirada queda absorta a l’arbre de la creu. No es pot mirar a cap altre lloc, malgrat la duresa anunciada en el cant del Servent d’Isaïes. Aquest rostre nafrat, desconegut a qualsevol mirada, està allà per mi i per a tothom. La mort de Jesús, una mort en creu, per blasfem i agitador, trenca el vel del temple i el sagrat, fins aquells moments reclòs en un recinte reservat uns pocs iniciats, omple la terra. El sagrat és nostre. No el podem tornar a tancar. Amb la mort de Jesús, s’eleva el Crist per damunt de tota creació humana i així el sagrat esdevé comunió fraternal. Ja no serà possible tornar a aixecar el vel del temple perquè de l’arbre de la creu hi ha la llum del món. Però avui divendres encara estem desconcertats per la mort de Jesús. Al vespres, quan tot és ja silenci absolut experimento que el dolor de Maria, és el meu dolor. La genialitat del Stabat Mater de Pergolesi fa que el seu cant del dolor de la Mare de Déu em penetri fins el moll de l’os. Es quan sento el fred d’aquest nit fosca i densa. Així, mirant el rostre de crucificat responc: Sant Immortal, tingueu pietat de nosaltres (Àghios o Theós, Sanctus Deus, Àghios ískhiros, Sanctus fortis, Àghios athànatos, elèison imas, Sanctus immortalis, Misere nobis).