L’Abdennur és una persona culta i intel·ligent. Sempre ha estat atenta a reflexionar sobre com apropar l’Islam a la cultura del seu país (ell és un musulmà dels denominats conversos). Durant anys ha mantingut una anàlisi d’algunes qüestions de l’Islam que diferia molt del que es podria anomenar doctrina oficial, si és que hi ha alguna doctrina que es pugui considerar oficial. Tot i que, més que oficial, seria més apropiat parlar de pensament majoritari. Per la novetat, originalitat i frescor del seu pensament l’Abdennur era cridat a parlar o escriure en els medis. Mentre les opinions de l’Islam majoritari a Catalunya era absent. Els articles i declaracions de l’Abdennur saltaven d’un medi a un altre. Alguns cops donava la impressió que era la veu que els medis feien servir per contraposar-la a la doctrina oficial. La seva capacitat discursiva és alta i la seva facilitat de ploma també; per això les seves consideracions eren altament mediàtiques. Semblava que els medis ja els hi anava bé i, sense cap altra preocupació que el de la notorietat informativa, acudien a la font, mai inesgotable, de l’Abdennur. Mentrestant, l’Islam real, sempre amb menys floritures retòriques, analogies, simbolisme i figures literaràries que l’Abdennur, restava en l’oblit. També ells, l’Islam real, n’és en part responsable per la seva poca capacitat de presència en els àmbits mediàtics. Però això és un altra qüestió.
Però ara, l’Abdennur, intentant explicar el que sentia davant de la guerra de Líbia, i traït per la seva escriptura profundament orlada de metàfores arabesques ha fet una article on s’han dit coses que s’han percebut com una amenaça en tota regla. L’Abdennur s’ha equivocat si no volia dir el que ha escrit o és un perill públic preocupant si el que ha escrit mínimament ho pensa. M’inclino per la primera hipòtesis perquè l’Abdennur, persona que conec i que tenia en bona consideració, tot i el que no sempre han coincidit en l’anàlisi de la realitat musulmana i el que s’havia de fer des de l’acció de govern, no era una persona que anés amenaçant en nom d’una guerra santa que no és la seva. Però ha escrit unes coses que calia contestar tal com s’ha fet: amb contundència i duresa. Emeten una senyal que amb els símbols dels dolor no es poden fer, ni metàfores, ni al·legories ni crear estils literaris. Els atemptats terroristes només mereixen una única consideració: la condemna i la persecució dels autors i el seus inspiradors. Poca broma. Parlar del terrorisme com a recurs literari és una provocació que no es pot admetre.
Un cop criticat tot el que s’havia de criticar també cal combatre l’associació que fan alguns amics de l’Abdennur en un recent manifest. Criticar l’error de l’Abdennur no és fa antiislamisme. Personalment, les persones que em coneixen prou ho saben, estic al costat d’aquells que tenen l’Islam com a religió. Comparteixo la idea de que l’Islam és una religió de pau, de concòrdia i fraternitat. Per això, tampoc m’agraden aquells que, aprofitant l’error de l’Abdennur, han atacat globalment l’Islam. Cal defensar l’Islam, però això no impedeix condemnar aquells fonamentalismes islàmics que escapen odi i dolor. De tal manera que, criticar i qüestionar les opinions de l’Abdennur no és cap exercici d’antiislamisme sinó un acte de comunió profunda amb els valors de l’Islam real que es viu i celebra a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada