Durant molts anys la relació entre fe i política ha estat dominada i condicionada, en l'Església catòlica, per una concepció heretada dels temps medievals. Es considerava que l'Església catòlica era una societat perfecta i com a tal havia de prefigurar, determinar i condicionar la pròpia organització de la societat. Era el concepte de cristiandat. La revolució burgesa, amb la seva Il·lustració va transformar aquest paradigma de tal manera que les persones no necessitaven a l'Església catòlica per governar la societat. Amb la consolidació de la democràcia liberal l'Església catòlica va haver de repensar quin era el seu paper en aquest nou context.
En un primer moment es va mostrar crítica amb el liberalisme i aspirava tornar a la situació anterior, l'època de la cristiandat; època en la qual els quals els papes i els bisbes eren senyors feudals que manaven i regulaven la societat. Després, va anar-se acomodant-se als nous temps. En aquesta nova situació, l'Església catòlica va voler seguir influint i dominant la societat encara que amb altres estratègies; es tractava d'aprofitar els partits polítics per aconseguir aquest propòsit. El primer objectiu va ser que tots els catòlics estiguessin en un mateix partit i, encara que fos dirigit per laics, no sacerdots, l'Església fos qui utilitzés aquest partit per imposar els seus punts de vista. Sota aquest model va néixer la democràcia cristiana. Partit catòlic que havia d'unir i representar a tots els catòlics.
La democràcia cristiana tal com va ser entesa pels seus fundadors apareixia com un intent, en un moment històric concret, de convertir-se en lúnic referent polític per als catòlics. No obstant això, no tots els catòlics estaven d'acord amb aquest enfocament. Hi havia molts catòlics que manifestaven que l'acció política havia de ser autònoma de la jerarquia eclesiàstica i que existien moltes opcions polítiques en les quals els cristians podien participar. El debat sobre el sentit de la democràcia cristiana va ser cada vegada més viu, especialment quan es va constatar que algunes formacions demòcrata cristianes eren poc democràtiques i molt poc cristianes. Lentament, els partits democratacristians van anar desapareixent i van ser substituïts per partits denominats d'inspiració cristiana. Ja no es tractava tant d'enquadrar políticament als cristians, sinó de projectar a la política els valors morals del cristianisme i deixar que els polítics decidissin, de forma autònoma, les millors estratègies polítiques per desenvolupar aquests valors.
En un primer moment es va mostrar crítica amb el liberalisme i aspirava tornar a la situació anterior, l'època de la cristiandat; època en la qual els quals els papes i els bisbes eren senyors feudals que manaven i regulaven la societat. Després, va anar-se acomodant-se als nous temps. En aquesta nova situació, l'Església catòlica va voler seguir influint i dominant la societat encara que amb altres estratègies; es tractava d'aprofitar els partits polítics per aconseguir aquest propòsit. El primer objectiu va ser que tots els catòlics estiguessin en un mateix partit i, encara que fos dirigit per laics, no sacerdots, l'Església fos qui utilitzés aquest partit per imposar els seus punts de vista. Sota aquest model va néixer la democràcia cristiana. Partit catòlic que havia d'unir i representar a tots els catòlics.
La democràcia cristiana tal com va ser entesa pels seus fundadors apareixia com un intent, en un moment històric concret, de convertir-se en lúnic referent polític per als catòlics. No obstant això, no tots els catòlics estaven d'acord amb aquest enfocament. Hi havia molts catòlics que manifestaven que l'acció política havia de ser autònoma de la jerarquia eclesiàstica i que existien moltes opcions polítiques en les quals els cristians podien participar. El debat sobre el sentit de la democràcia cristiana va ser cada vegada més viu, especialment quan es va constatar que algunes formacions demòcrata cristianes eren poc democràtiques i molt poc cristianes. Lentament, els partits democratacristians van anar desapareixent i van ser substituïts per partits denominats d'inspiració cristiana. Ja no es tractava tant d'enquadrar políticament als cristians, sinó de projectar a la política els valors morals del cristianisme i deixar que els polítics decidissin, de forma autònoma, les millors estratègies polítiques per desenvolupar aquests valors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada