Una de les noves temptacions que ens trobem els cristians avui és la de fer un cristianisme a la carta. D’agafar allò que ens agrada, o no ens incomoda, de la doctrina cristiana. Fins i tot, podem estendre la tria a altres religions a fi d’acomodar els seus valors o principis a les necessitats personals. Al final, poden existir tantes comprensions i vivències de la religió cristiana com tantes persones es confessen cristians.
Aquesta actitud em recorda al comportament polític de Joseph Fouché que transità per tot el ventall ideològic sense cap escrúpol si això li permetia sobreviure. La fragilitat de les adhesions ideològiques o la volatilitat dels valors morals propicia el risc d’un relativisme que justifica aquest cristianisme a la carta. Des d’aquesta perspectiva, es perd el sentit del pecat. De tal manera que sembla que no tingui cap sentit seguir la voluntat de Déu. Ni hi ha espai per discernir quin és aquesta voluntat.
El pecat més autèntic és no saber “escoltar la veu del Senyor, Déu nostre, per caminar pels seus decrets" (Ba 1,18) de tal manera que "cada u va anar rera el pensament del seu cor malvat, seguint altres deus i fent el mal" (Ba 1,22). Aquesta desobediència ens separa de Déu i ens fa el nostre cor més insensible a escoltar la seva voluntat. De tal manera que “si no escolteu la meva veu, aquesta multitud tan immensa es convertirà en una petita cosa enmig de les nacions on els dispersaré. Ja sé que no m'escoltaran, perquè són un poble que va a la seva. Però en el país on viuran deportats, acabaran reflexionant. Llavors comprendran que jo sóc el Senyor, el seu Déu. Allà els donaré un cor ben disposat i unes orelles que hi sentin” (Ba 2,29-31). Des de l’actitud sincera d’acolliment de la paraula de Déu en el cor serà possible entendre quina és la seva voluntat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada