He sentit una conversa en l’autobús que mostra correctament, penso, el que pensen i senten els ciutadans. Dues persones comentaven l’acord pres en la recent trobada de dirigents europeus a Brussel·les sobre l’estratègia a seguir per crear ocupació amb recursos escassos. Aquesta estratègia comporta, entre altres coses, que en determinats països: Espanya, Grècia i Itàlia les propostes seran supervisades directament per la Comissió Europea a través d’uns denominats equips d’acció. Aquest fet, segons deien les persones que he escoltat, és una prova que Espanya està sota sospita. Per aquests ciutadans això és un fracàs que hauria de fer reflexionar als governants. Perquè s’ha viscut desbocadament i com exemple comentaven que s’havien fet mes universitats que altres països europeus i no ha servit de res. Mentre que Alemanya, un país sòlid i important motor econòmic invertia bàsicament en formació professional. Aquí no.
Durant anys la societat espanyola ha estat cofoia d’un creixement fictici i d’unes inversions que només sustentaven aparences. La duresa de la crisi està situant les coses al seu lloc, però a uns costos molt elevats. Durant anys, des de les responsabilitats de govern s’han alimentat fantasies més pròpies dels dibuixos animats. Es negava la crisi esperant unes notícies positives que mai acabaven d’arribar. Mentre la iniciativa política fomentava polítiques basades en la potenciació dels drets civils, el temps demostra que no es sabia invertir la tendència d'un desenvolupament econòmic irreal. La governança de la societat afavoria la creença de que l'economia anava, o aniria bé, que era una qüestió imminent, però la realitat demostrava que s’anava en direcció contrària. Hi havia molta irrealitat.
Ara, mirant el temps passat, hom té la impressió de que hi havia importants dosis de il·lusions en alguns casos. Administrant la perspectiva que dóna la distància temporal em pregunto si la política no afavoreix els risc de caure en la temptació de la desconnexió de la realitat. Per això, sembla que la ciutadania, encara que pugui semblar una paradoxa, valora més positivament les propostes polítiques que identifiquen els problemes reals i proposen mesures, encara que siguin dures, i tendeixen a defugir aquelles altres propostes que representen un certa desconnexió de la mateixa realitat.
Durant anys la societat espanyola ha estat cofoia d’un creixement fictici i d’unes inversions que només sustentaven aparences. La duresa de la crisi està situant les coses al seu lloc, però a uns costos molt elevats. Durant anys, des de les responsabilitats de govern s’han alimentat fantasies més pròpies dels dibuixos animats. Es negava la crisi esperant unes notícies positives que mai acabaven d’arribar. Mentre la iniciativa política fomentava polítiques basades en la potenciació dels drets civils, el temps demostra que no es sabia invertir la tendència d'un desenvolupament econòmic irreal. La governança de la societat afavoria la creença de que l'economia anava, o aniria bé, que era una qüestió imminent, però la realitat demostrava que s’anava en direcció contrària. Hi havia molta irrealitat.
Ara, mirant el temps passat, hom té la impressió de que hi havia importants dosis de il·lusions en alguns casos. Administrant la perspectiva que dóna la distància temporal em pregunto si la política no afavoreix els risc de caure en la temptació de la desconnexió de la realitat. Per això, sembla que la ciutadania, encara que pugui semblar una paradoxa, valora més positivament les propostes polítiques que identifiquen els problemes reals i proposen mesures, encara que siguin dures, i tendeixen a defugir aquelles altres propostes que representen un certa desconnexió de la mateixa realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada