Avui és Sant Antoni Abat. De petit tenia festa a l’escola. Era el sant patró del col·legi: els escolapis de Sant Antoni a Barcelona. Es beneïen animals domèstics, cavalls i burros, i els Tres Tombs abans de desfilar. Per això recordo amb molta simpatia aquest dia. Vull evocar la figura d’aquest sant que forma part del meu imaginari personal a través de la seva estàtua vestit d’anacoreta amb un porquet als seus peus que hi havia a l’escola. San Antoni fou el precursor de la vida anacoreta i cenobítica. La seva vida de sant exemplifica uns valors que haurien de ser comuns en la vida dels cristians, tot i que siguin viscuts en diferent intensitat.
En la vida de Sant Antoni hi ha una resposta radical a la crida de Déu. Sabé deixar allò que era accessori per anar a buscar la radicalitat de l’amor de Déu. En un diari d’avui he llegit l’actitud que adoptà el jugador del Barça Abidal després de la seva infermetat i m’ha recordat el gest de Sant Antoni de vendre’s el que tenia i quedar-se sense res material mentre cercava Déu. A continuació Sant Antoni s’anà al desert on passà vint anys vivint com anacoreta en la seva recerca de l’experiència de Déu. El desert és el lloc idoni, segons el profetisme jueu, per conrear l’espiritualitat. Per això, després de desprendre’s dels bens Sant Antoni poua en la seva espiritualitat. Gràcies a aquest coneixement interior, construït a base de la pregària i el treball, pogué transmetre pau i serenor. Irradiava la bondat de Déu.
Un cop acabada l’experiència de retrobament interior, el temps del desert interior, Sant Antoni comparteix amb altres deixebles una vida en comú. Es comencen a crear petites comunitats que seran les precursores de la vida monacal. És el temps del Sant Antoni abat. En aquesta fase el sant ens ensenyà a compartir la riquesa interior amb altres persones. La joia de viure és un valor a compartir amb els demés. Finalment, m’agradaria destacar el valor de la tradició d’associar Sant Antoni amb els animals. Aquesta reconciliació de l’individuo amb la natura aporta la comunió amb la creació de la qual en som tots membres per amor de Déu. Per tot això, tenen sentit els cants que avui s’entonen a molts pobles de Catalunya, València i Balears lloant a “Sant Antoni gloriós”.
En la vida de Sant Antoni hi ha una resposta radical a la crida de Déu. Sabé deixar allò que era accessori per anar a buscar la radicalitat de l’amor de Déu. En un diari d’avui he llegit l’actitud que adoptà el jugador del Barça Abidal després de la seva infermetat i m’ha recordat el gest de Sant Antoni de vendre’s el que tenia i quedar-se sense res material mentre cercava Déu. A continuació Sant Antoni s’anà al desert on passà vint anys vivint com anacoreta en la seva recerca de l’experiència de Déu. El desert és el lloc idoni, segons el profetisme jueu, per conrear l’espiritualitat. Per això, després de desprendre’s dels bens Sant Antoni poua en la seva espiritualitat. Gràcies a aquest coneixement interior, construït a base de la pregària i el treball, pogué transmetre pau i serenor. Irradiava la bondat de Déu.
Un cop acabada l’experiència de retrobament interior, el temps del desert interior, Sant Antoni comparteix amb altres deixebles una vida en comú. Es comencen a crear petites comunitats que seran les precursores de la vida monacal. És el temps del Sant Antoni abat. En aquesta fase el sant ens ensenyà a compartir la riquesa interior amb altres persones. La joia de viure és un valor a compartir amb els demés. Finalment, m’agradaria destacar el valor de la tradició d’associar Sant Antoni amb els animals. Aquesta reconciliació de l’individuo amb la natura aporta la comunió amb la creació de la qual en som tots membres per amor de Déu. Per tot això, tenen sentit els cants que avui s’entonen a molts pobles de Catalunya, València i Balears lloant a “Sant Antoni gloriós”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada