Les institucions polítiques del nostre país encara presenten
alguns components residuals d’un passat confessional. No és fàcil resoldre
aquesta qüestió. Qualsevol aproximació al tema obre debats apassionats. És
lògic. Perquè el confessionalisme antic s’estructurava sobre la base d’afirmar
una religió, la catòlica, i negar totes les altres. El catolicisme s’havia
elevat a la categoria de religió d’estat i totes les altres tradicions foren
perseguides i represaliades. La democràcia modificà substancialment aquest situació.
La primera llei orgànica aprovada per les corts democràtiques fou la de la llibertat
religiosa. Però les garanties legals, tot i que ajudaren molt, no impediren les
reminiscències del confessionalisme encobert, ni algunes d’aquestes situacions
foren masses qüestionades.
Aquesta circumstància ha estimulat pressions de sectors
laïcistes que insisteixen reiteradament en aconseguir arribar ràpidament a la
laïcitat de les institucions públiques. Com a reacció, alguns sectors de
l’Església catòlica perceben aquestes propostes un atac frontal a la seva
institució. Ni uns ni altres han donat passos equilibrats per resoldre aquesta tema
de forma raonable i en harmonia amb el sentir popular.
El camí per avançar en aquesta direcció ha de fer-se a
través del diàleg i emprant el sentit comú. Sabent que, al darrera d’un ús d’elements
religiosos, hi ha sentiments, i alguna devoció, arrelada en la cultura
tradicional. Qualsevol atac els sentiments enceta tensions emocionals no
raonables. No es pot ser frívol alhora d’abordar aquests temes, ni veure qui és
més ocurrent. Cal avançar decididament en el desenvolupament de la laïcitat
positiva, tal com ha demanat el Tribunal Constitucional o el mateix cardenal de
Barcelona, Lluís Martínez Sistac. Però cal fer-ho sense excloure a cap dels
protagonistes, ni ferir innecessàriament les conviccions de les persones,
siguin aquestes religioses o no. El que calen són diàleg i consens, més que
lleis i normes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada