dissabte, 1 de juny de 2013

La raó de la meva esperança


El salm 116 comença dient “em sento ple d’amor “ i segueix “em sento ple de fe” (v 10) i continua afirmant “compliré les meves prometences, ho faré davant el poble” (v14 i v 18). No tinc masses ocasions d’expressar públicament la intimitat de la meva fe. Fa dies ho vaig fer acompanyat pels meus amics Josep Maria Carbonell, Josep Maria Cullell, Josep Miró i Ardèvol, i Francesc Torralba. Som cinc laics que a través d’uns articles a La Vanguardia hem fet públic el nostre compromís professional, polític i social partint d’experiències eclesials diverses. Ho férem perquè voliem compartir amb altres cristians i davant la societat com vivim, des de la nostra dimensió de laics la participació i la pertinença a l’Església catòlica. Tots cinc junts hem fet públic que ens sentim església i que, tot i les particularitats de cadascú, tenim en comú moltes més coses que les poques que ens separen. Aquest és el nostre testimoniatge cristià.

En aquella ocasió vaig manifestà que volia compartir allò que dóna sentit a la meva experiència de cristià compromès amb una fe, una església, una societat i un país, Catalunya. El meu relat cristià es centra en la manera com explicar a la societat, avui plural i diversa, què vol dir ser creient. Ho faig convençut que això forma part de la meva condició de creient, doncs sant Pere ja ens advertí que els cristians hem d’estar “sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15). Repte apassionant perquè cal fer-ho en una societat en la qual la secularització l’ha deixat sense notícies de Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada