dijous, 6 de juny de 2013

Maten el meu paisatge


Les persones som també el que el nostre paisatge és. Sóc barceloní i tinc suficients anys per adonar-me com s’ha transformat el paisatge que m’ha anat acompanyant mentre em feia adult. Alguns d’aquests canvis eren necessaris com a resultat d’una encertada planificació urbana orientada a fer millor l’espai ciutadà comú. Però hi ha altres canvis que no tenen altra justificació més enllà d’una afany de lucre, d’una voluntat especuladora o d’emparar negocis de dubtosa fiscalitat. Escric tot això commocionat al saber el proper tancament de la llibreria de vell Canuda al carrer del mateix nom o la progressiva degradació de les galeries Maldà, la desaparició de la llibreria Jaimes, el possible tancament de la pastisseria la Colmena a la plaça de l’Àngel o de les pressions que té per marxar la veïna cereria Subirà del carrer Llibreteria. Tots aquests indrets, com tant d’altres, formen part del meu paisatge, no així les botigues de moda o de souvenirs de tres al quarto que s’estan instal•lant en el centre de la ciutat i que l’empobreixen, la degraden culturalment i la homogeneïtzen amb la globalització que ens envolta. 

La globalització cultural i comercial fa que el centre de la meva ciutat hi ha las mateixes botigues que qualsevol altra capital turística europea. Es pensa que així els nostres visitants es troben, una mica com a casa. Però el cert és que el preu d’aquesta amabilitat vers als turistes, com no pot ser d’una altra manera, comporta la degradació cultural de la diversitat de l’oferta comercial i la pèrdua d’establiments històrics que havien fornit al comerç barceloní d’una personalitat pròpia. No podem aplicar en aquesta situació el sentit de la dit a “no cal matar tot el que és gras” perquè si ho fem perdem també una part de la nostre identitat. Em resisteixo que la voracitat dels mercaders o l’afany d’alguns espavilats comerciants estrangers que troben en els nous negocis maneres ràpides de treure un ràpid rendiment els seus diners; tot això destrueix el paisatge que m’ha fet sentir orgullós de la meva ciutat. Ara, sincerament, sento vergonya en passejar pel centre de la ciutat. No hem reconec entre unes botigues que atabalen, que proposen una estètica de curta volada, que usen uns materials que no resisteixen una temporada i que uniformitza la moda. Em trobo com a foraster entre unes Rambles convertides en un “todo cien” i un gran centre comercial que té com a base d’operacions els emblemàtics carrers de Ciutat Vella. ¿Què s’ha fet del nostre orgull barceloní? ¿es pot aturar això?.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada