Un funeral amb absències

A la basílica de Santa Maria de Montserrat avui hi feia fred. Pot ser per això, es notva més que no hi havia massa gent mentre la comunitat monàstica i unes poques persones acompanyàvem les despulles del pare Marc Taxonera. La comunitat benedictina en ple junt amb l’arquebisbe d’Urgell, el vicari general del bisbat de Sant Feliu  i alguns pocs capellans vinguts d’arreu omplien el cor de l’església montserratina. Entre els fidels, repartits esparsament, hi ha havia la màxima representació del Govern de Catalunya, el President de la Generalitat i el conseller de la Presidència i al seu costat l’alcalde del Monistrol de Montserrat, el president de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat, el director general d’Afers Religiosos i Antoni Vives, tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona. Més enrere, com uns feligresos més, el president Pujol i esposa. A l’altre costat, els familiars del pare Marc i uns pocs amics i coneguts, alguns vinguts de Paris.

Molt afecte, però molt pocs els convocats en el fred matí del dia de la loteria per manifestar la nostra estimació i poder transmetre el darrer comiat al monjo prevere Marc Taxonera. L’homilia del pare Abat fou un alenar d’esperança que ajudà a entendre el sentit del que allí commemoràvem. Quan mirava l’altar durant la celebració la mirada es trobava el taüt de fusta senzilla que recollia les despulles del pare Marc situat al mig del passadís central de la basílica. La estola morada, destacava majestuosa damunt del tènue color de la fusta. Al peu, unes flors blanques i un altre ram aportaven la resta de color. Tot traspuava solemnitat i acolliment familiar. Un comiat entre germans comunitaris i amics.

Les absències han estat moltes, algunes força notables i evidents. Algú m’ha comentat que l’elevada edat del pare Marc, 95 anys, podria explicar que els de la seva quinta ja no hi eren i el seu record s’havia perdut, i això explicaria la poca participació. No crec que aquesta sigui la única explicació. Alguns polítics actius, notables de diversos partits, moltes entitats de l’anomenada societat civil, han gaudit de l’estima, interès i preocupació del pare Marc. ¿No és això raó suficient per haver pujat aquest fred matí a Montserrat? ¿ens estem tornant excessivament o selectivament desmemoriats?. Sinó hi ha suficient memòria per saber qui era i el que havia fet per Catalunya i l’església catalana el pare Marc Taxonera, algú ho hauria d’haver explicat i altres ho havien d’haver retingut amb més interès. El que som avui com església i país, en part, li devem a l’esforç abnegat de moltes persones com en Marc Taxonera. Em preocupa aquest afany per apamar el present més rabiós, omnipresent de notícies i noticiables, mentre perdem la perspectiva del passat. El temps passat no és només camps dels historiadors, és de tots; tant de qui l’hem viscut com aquells que en són confortables hereus.