És
evident que el franquisme fou hostil a la diversitat i al pluralisme religiós,
no podia ser d’altre manera. El respecte al pluralisme religiós anava en contra
del relat que els pensadors franquistes havien construït per justificar, primer
la insurrecció militar i després el règim polític instaurat el 1939 sota la
dictadura del general Franco. Per la seva part, la majoria de la jerarquia de
l’Església catòlica volia treure’n profit de la situació política de l’Espanya
franquista a favor del seu projecte de nova cristiandat. Després d’uns anys difícils
i d’enfrontaments durant l’etapa republicana, ara bona part dels catòlics
espanyols pensaven que era el moment oportú per aprofitar les institucions de
l’estat per evangelitzar i imposar la seva moral a tota la societat.
Per
comprendre com el franquisme abordà la qüestió de la diversitat religiosa només
cal conèixer l’evolució de la tradició protestant durant aquests anys i, de
manera particular, l’evolució de les relacions que el franquisme tingué amb les
esglésies protestants. L’anàlisi de la qüestió protestant durant el franquisme
aporta forces llums per entendre l’estat de la qüestió religiosa espanyola de
finals del segle XIX i del XX. Però també informa de les pròpies contradiccions
a l’interior del franquisme. Resulta interessant veure com la qüestió
protestant introdueix importants tensions, a la dècada dels 50 i inicis del 60,
entre els sectors falangistes i tradicionalistes del règim, i les seves
corrents demòcrata cristianes més aperturistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada