dijous, 9 de juliol de 2015

Crida per una llista unitària de polítics

La meva dona i jo, barcelonins adults, socis de diverses entitats de l’àmplia societat civil catalana, curtits en moltes difícils lluites per la democràcia i la justícia social, i compromesos en la política dels darrers mesos i esperançats somiadors de la independència de Catalunya, constatem que comencem a no entendre massa cap on anem, especialment després de les últimes propostes dels darrers dies. Quan tot semblava ben orientat perquè els catalans recuperéssim la unitat, i amb ella la il·lusió per la independència de Catalunya, els maleits càlculs tacticistes d’uns pocs per aconseguir el poder, o les animadversions d’altres contra el president Mas, estan a punt de malmetre el somni de molts.

A partir del discurs del president Mas en el Fòrum de Barcelona tot han estat retrets, càlculs especulatius, sumes negatives i més d’una impostura per evitar sumar-se a la proposta del President han dut a explorar camins tortuosos per refer la unitat i la il·lusió.  Francament, ens dol constatar, que per més que es presenti com una superació de les limitacions de la realitat,  s’intenti presentar la proposta d’una llista sense polítics com un èxit, és un fracàs com a societat. Ho és com a plantejament, perquè significa que la política s’ha degradat fins l’extrem que els catalans no podem confiar que els polítics liderin el procés cap a la independència perquè ens malfiem d’ells, quan més lluny millor. Sincerament, la nostra lluita personal per recuperar la democràcia en aquest país comportava acceptar la política i els seus actors com uns eixos irrenunciables per la bona convivència cívica.

Però la proposta de la llista cívica és una fal·làcia construïda amb molt bona intenció per resoldre l’atzucac de la unitat impossible, però que ha estat assumida per alguns com un camí  per treure’s del damunt al president Mas. Aquest obstinació política ha conduit a que unes entitats, molt necessàries en el procés de construcció del camí cap a la independència de Catalunya, hagin d’intervenir arbitrant unes baralles de pati amb el risc de sortir-ne elles i tot malparats. Tant l’Assemblea Nacional de Catalunya com l’Omnium Cultural tenen un funció social inqüestionable, i així ho demostren els seus resultats dia darrera dia, però no crec que sigui bo pel país confondre el seu paper. Les entitats de la societat civil, aquestes o qualsevol altres, tenen una funció que no es pot desvirtuar o alterar pels entrebancs de les tàctiques polítiques. No crec que sigui funció d’aquestes entitats, ni representar a tota la societat ni suplir als partits polítics en la seva tasca de representació dels interessos ciutadans. Cada entitat i els partits tenen una legitimitat democràtica, formalment similar, però la naturalesa d’aquesta varia ostensiblement en la mesura que el volum de ciutadans implicats és diferent i la seva finalitat social també. Mentre les entitats de la societat civil representen els interessos dels seus associats, els partits polítics, a més de representar els seus electors, tenen l’objectiu de l’interès general. Aquest matís és important alhora d’interpretar la funció social d’uns i altres.

La proposta de llista cívica sense polítics, i totes les possibles variants, especialment en relació a fer noves eleccions d’aquí poc, cada cop més creien que són ocurrències. A part dels aspectes comentats anteriorment, aquesta proposta té molts riscos addicionals. Un d’ells és pensar en la vida parlamentària i l’acció de govern post 27S en el cas que les forces independentistes no tinguin la majoria suficient. En aquest supòsit, un grup de ciutadans no polítics actius i ben intencionats haurien d’assumir l’acció política d’oposició i enfrontar-se en una activitat legislativa de quatre anys sense polítics. No es pot minimitzar aquest risc, a no ser que l’optimisme desbordat per la possibilitat de que la llista cívica sense polítics impedeixi especular que, en lloc de ser la llista guanyadora, no ho sigui. La glopada d’il·lusió de la unitat no pot eliminar fer sumes i adonar-se que no tot està guanyat només per presentar una llista cívica. Encara hi ha molt camí a recórrer i, en aquest trànsit, no es pot descartar la desil·lusió electoral. La dificultat d’entesa entre els polítics que han de liderar el procés alimenta i augmenta la desconfiança entre els ciutadans de tal manera que la il·lusió es pot tornar en escepticisme. Alguns ciutadans es pregunten: ¿qui pot confiar en uns polítics que són incapaços d’entendre’s per avançar units cap l’objectiu de la independència de Catalunya?.

Davant la total incertesa de la llista cívica, els seus riscos, la sensació d’esgotament per tant ocurrència d’última hora, crec que només hi ha un camí possible i desitjable. Tornar a posar en el centre del debat polític, d’on no hauria d’haver sortit mai, la proposta feta en el seu moment del president Mas i assumir que es fa una llista de país unitària de polítics, encapçalada pels líders polítics clarament a favor de la independència. Una llista encapçalada per Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernández no porta a cap equívoc ni genera confusions. Aquests dirigents i els seus partits han de ser qui pactin els noms de la resta de la llista. El seu objectiu és proposar als catalans una llista capaç de generar confiança i il·lusió en el camí cap a la independència. Aquesta és la proposta que la meva dona i jo, membres actius de la societat civil fem i que convidem a altres persones a assumir-la i difondre-la. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada