dissabte, 4 de juliol de 2015

Síndrome del redemptor

La lectura d’un excel·lent article de Francesc Marc Àlvaro Democràcia, any zero on critica una frase sentida a la plaça de sant Jaume el dia de la presa de possessió del nou consistori: “és un dia històric: a Barcelona governa la ciutadania” m’ha evocat una reflexió de Hans Magnus Enzensberger sobre la crisi política de la burgesia europea. En un petit opuscle, editat els anys 70 del segle passat, aquest reconegut assagista alemany, comentava que la burgesia europea té tendència a pensar que quan a ella entra en crisi, està en crisi la mateixa humanitat. En sentit invers, això mateix és el que expressa aquesta afirmació sentida a la plaça sant Jaume de Barcelona.

Qui afirmava que era un dia històric oblidava que els canvis de consistoris era una fet que es produïa amb tota normalitat des de feia trenta i sis anys. El que ara succeïa era que una nova força política prenia el relleu com a majoria de govern a l’ajuntament de Barcelona. Evidentment, era un fet històric probablement per ells, però no massa més enllà. El canvi de majories en alguns ajuntaments ha estat interpretat, com una posada a zero del comptador de la política, sense adonar-se que la seva victòria electoral no la inauguració d’un nou paradigma polític. Seria molt pretensiós, per la seva part, interpretar els seus bons resultats com evidència d’una transformació social més profunda.


Tot això em fa pensar que en política és fàcil caure en un síndrome del redemptor. El qual fa creure al polític, o a una força política, que han estat escollits per redimir a les persones a través del seu alliberament. Aquest síndrome seria una conseqüència pràctica del lideratge messiànic que els electors atorguen a determinades persones per vèncer determinades situacions considerades amenaçadores per no desitjades. És molt fàcil transitar del messianisme a l’actuació redemptora que anorrea el passat. L’oblit del passat, sostreu de la memòria col·lectiva els mateix ideal de progrés, encara que aquest fos imperfecte. La pretesa redempció, vol eximir al record d’acomplir la seva funció social de mantenir vives uns significats que han servir per unificar i donar identitat. Malfiem-nos dels aquests redemptors polítics, perquè darrera de les seves propostes alliberadores s’amaguen velles manipulacions polítiques, encara que aparentin ser noves i de força acceptació popular populars. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada