He llegit amb atenció el discurs de Bar Obama a la Universitat de El Cairo. És una peça molt pensada, tant pels seus continguts com pels seus aspectes formals. És innegable que Obama volia aconseguir l’acceptació d’un nou marc de relacions entre Amèrica del Nord i els països àrabs en general, i especialment amb els moderats. Per aconseguir-ho Barack Hussein Obama ha ofert un relat construït a partir d’un nucli inqüestionable: la seva pròpia biografia. Efectivament, la seva vida està estretament vinculada al fet religiós, musulmà i cristià: “sóc cristià però el meu pare provenia d’una família de Kènia amb generacions de musulmans”. Aquesta doble pertinença vital li permet dirigir-se als musulmans buscant vinculant-los, des del principi, a partir de la credibilitat de la seva experiència personal. Aquesta estratègia, molt útil en aquests tipus de relats, persegueix crear un lligam emocional que doni credibilitat al seu objectiu, que en aquest cas era fonamentar les relacions entre els nord-americans i el món musulmà sobre la base de la credibilitat i la confiança.
L’efectivitat del relat de Barack Hussein Obama rau en la seva capacitat d’anar establint vincles estrets entre els seu marc de referència que afirma no fonamentar-lo en estereotips o prejudicis. El marc que Obama proposa el món àrab l’articulat en set eixos: combatre l’extremisme violent, resoldre la convivència entre pobles (Palestina i Israel), desarmament nuclear, no imposar cap forma de govern, llibertat i tolerància religiosa, respecte als drets de les dones i harmonia entre desenvolupament i tradició. Tots els apartats del seu relat es basen en la negació de contradicció entre l’Islam i els valors defensats en els països occidentals. S’afirma la voluntat d’iniciar un nou temps per la humanitat basat en l’enteniment, la confiança, el respecte i les responsabilitats compartides. Quasi bé al final del seu relat Obama proposa, com una visió utòpica, un món nou basat en la convivència pacífica i l’enteniment. Al llarg de tot el seu relat Obama s’ha dirigit al nucli del pensament islàmic per evidenciar que no hi ha contradiccions ni diferències insuperables entre la cultura política occidental i la religió islàmica.
Les referències al fet religiós són una constant en tot el discurs. Al principi del seu relat Obama cita a l’Alcorà i, després de dues cites més, just al final, el torna a esmentar, junt al Talmud i la Bíblia. Obama acaba el seu discurs amb una referència explícita a Déu “A tots els pobles poden viure en pau. Sabem que aquesta és la visió de Déu. Ara, aquesta ha de ser la nostra tasca a la Terra. Moltes gràcies i que la pau de Déu sigui amb vosaltres”. Sincerament, ja que el nostre país, sembla ser, està a punt de participar en una conjunció planetària donada la presidència espanyola de la Unió Europea i la presidència de Barack Hussein Obama, m’agradaria que el republicanisme dominant en la mentalitat d’alguns dels nostres dirigents fos més sensible a reconèixer el paper positiu de la religió alhora d’estructurar la història i la societat.
L’efectivitat del relat de Barack Hussein Obama rau en la seva capacitat d’anar establint vincles estrets entre els seu marc de referència que afirma no fonamentar-lo en estereotips o prejudicis. El marc que Obama proposa el món àrab l’articulat en set eixos: combatre l’extremisme violent, resoldre la convivència entre pobles (Palestina i Israel), desarmament nuclear, no imposar cap forma de govern, llibertat i tolerància religiosa, respecte als drets de les dones i harmonia entre desenvolupament i tradició. Tots els apartats del seu relat es basen en la negació de contradicció entre l’Islam i els valors defensats en els països occidentals. S’afirma la voluntat d’iniciar un nou temps per la humanitat basat en l’enteniment, la confiança, el respecte i les responsabilitats compartides. Quasi bé al final del seu relat Obama proposa, com una visió utòpica, un món nou basat en la convivència pacífica i l’enteniment. Al llarg de tot el seu relat Obama s’ha dirigit al nucli del pensament islàmic per evidenciar que no hi ha contradiccions ni diferències insuperables entre la cultura política occidental i la religió islàmica.
Les referències al fet religiós són una constant en tot el discurs. Al principi del seu relat Obama cita a l’Alcorà i, després de dues cites més, just al final, el torna a esmentar, junt al Talmud i la Bíblia. Obama acaba el seu discurs amb una referència explícita a Déu “A tots els pobles poden viure en pau. Sabem que aquesta és la visió de Déu. Ara, aquesta ha de ser la nostra tasca a la Terra. Moltes gràcies i que la pau de Déu sigui amb vosaltres”. Sincerament, ja que el nostre país, sembla ser, està a punt de participar en una conjunció planetària donada la presidència espanyola de la Unió Europea i la presidència de Barack Hussein Obama, m’agradaria que el republicanisme dominant en la mentalitat d’alguns dels nostres dirigents fos més sensible a reconèixer el paper positiu de la religió alhora d’estructurar la història i la societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada