El respecte als símbols religiosos té límits

Aquests dies a França s’ha creat una comissió parlamentària per regular l’ús del burka en els espais públics per considerar-lo una forma d’esclavitud i servitud de la dona musulmana. La realitat a casa nostre és diferent. Moltes de les dones musulmanes que porten vel han optat per unes formes més lleugeres i coherents amb la tradició musulmana sunnita, majoritàriament malequita. Es tracta d’un discret mocador, niyahb, que tapa lleugerament els cabells. La resta de la vestimenta acostuma a ser similar al que porten la resta de les dones. En aquest cas, el mocador esdevé un símbol religiós i una senya d’identitat.

Entorn al mocador de les dones musulmanes existeix una àmplia discussió. No és la meva voluntad reproduir-la ara aquí. Espero fer-ho més endavant. Però sí que voldria referir-me a tres anècdotes en relació al vel islàmic. Anècdotes que permeten establir criteris pràctics de com actuar en algunes situacions on l’ús del mocador genera un conflicte.

La primera anècdota es refereix a una perruqueria mixta, local on van homes i dones, d’un petit poble de la província de Lleida. El marit de la dona musulmana trucà a la perruqueria per saber si quan hi vagi la seva dona només es trobarà amb altres dones i no hi haurà perruquers homes. La resposta de la perruqueria es contundent, l’establiment està obert als dos sexes i no pensen impedir-hi l’entrada d’homes. La segona anècdota fa referència a un fet ocorregut en una Oficina d’Atenció al Ciutadà d’una administració pública. Una dona musulmana tapada amb un niqab (prende similar al burka, però sense finestra) havia de fer una gestió que calia la seva identificació, per la qual cosa havia de destapar-se la cara. Aquesta dona exigí anar a una habitació i destapar-se només davant d’una altra dona. La persona que l’atenia es negà a la seva exigència. La tercera anècdota és una escola pública. En aquest cas una dona vestida també amb un niqab anava a recollir a un nen. El mestre, cridà al director, perquè no era la persona que habitualment recollia el nen. El director demanà que es destapés per tal de que el nen podés identificar a aquella persona. La dona es negà a fer-ho i no s’emportà el nen.

Aquest tres casos permeten identificar una línia clara que no es pot traspassar en la gestió del pluralisme religiós. El profund respecte a l’exercici dels símbols i signes religiosos en l’espai públic està limitat. Així es diu en l'actual Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. Els límits apareixen quan aquest ús representa una dificultat per l’ordre públic, la convivència i les relacions entre les persones. Mantenir la fermesa davant de situacions com les descrites permet avançar cap un respecte raonable dels símbols i valors religiosos en els espais públics. Sense caure en més limitacions que les necessàries per assegurar la bona convivència.

Niqab