L’evanescència de les responsabilitats polítiques

L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha reconegut que s’havien comés alguns errors en la proposta de remodelació de la Diagonal de Barcelona. El més greu dels identificats fou la desconnexió de l’Ajuntament amb les expectatives dels ciutadans. Jordi Hereu considerà greu aquest error i, actuant en conseqüència, demanà la dimissió del primer tinent d’alcalde del consistori. S’havia produït un problema de calat polític i s’havien de prendre mesures coherents i proporcionades a l’error comés. Atès que la consulta popular demostrà importants deficiències tècniques també decidí que s’havia de rellevar al responsable tècnic de la consulta i demanar responsabilitats a l’empresa contractada per fer-la. En aquest cas, els errors entorn a una actuació municipal han portat a una depuració de responsabilitats. Aquest comportament exemplar no es dóna en altres nivells polítics. És més, sembla que la dimissió, en una mesura, o l’assumpció de responsabilitats en una altre, no formen part de la cultura política del nostre país.

És evident que en relació als casos de corrupció, algunes persones han dimitit, però altres, que també ho haurien de fer, encara segueixen en les seves responsabilitats i se’n vanaglorien. Però no és d’aquesta responsabilitat el que m’interessa parlar. Vull referir-me a la que està associada a errors en la presa de decisió. L’acció de governar és una presa continuada de decisions. Es evident que aquestes no sempre són encertades. Però la magnitud de l’error serveix per calibrar la conseqüència de la decisió i, per tant, del grau de responsabilitat que cal assumir. Governar és, en bona mesura, equivocar-se i aprendre dels errors. Això és cert. Però alguns cops la magnitud de l’error i les seves conseqüències fa que sigui necessària una exemplar depuració de responsabilitats. Penso que això és el que s’hauria de fer en relació a l’actual crisi econòmica. Hi ha masses preguntes associades a la feblesa econòmica d’Espanya: ¿s’ha explicat clarament el problema o s’ha intentat dissimular-lo?; ¿era quelcom previsible?; ¿ s’han pres les mesures oportunes en el moment oportú?; ¿s’han fet coses errònies, quines i amb quines conseqüències?; ¿era possible fer altres coses?; ¿es podien obtenir amplis acords polítics, tant des del govern com des de l’oposició, per tal de resoldre la crisi?. La resposta a aquestes preguntes porta associada, en diferents graus, l’assumpció de responsabilitats, d’alguna mena de responsabilitat. Ara per ara no s’ha fet. Mai és tard per fer gestos que permetin recuperar la confiança dels ciutadans.