Els musulmans i la por de l’altre

Els recents esdeveniments de Vic, El Vendrell o Pozuelo de Alarcón tenen alguns elements en comú. Un tret compartit és la por de l’altre, en aquest cas l’estranger i, de forma particular en alguns d’aquests municipis, els musulmans. En el darrer número de la revista VIA (12/abril 2010), publicació del Centre d’Estudis Jordi Pujol, hi ha un bon article "La por de l'altre" de Joan Carrera, professor d’Ètica a la Facultat de Teologia de Catalunya, que descriu el que és la por de les altres persones.

Segons el professor Carrera la por a l’altre neix perquè es considera que l’altre ha vingut a qüestionar la cultura compartida que les persones han construït al llarg del temps i que defineix una identitat comuna. La considerada pròpia del país d’acollida. Com que això és una qüestió subjectiva, resulta fàcilment modificable per la valoració que l’ambient fa de les virtuts de l’altre. Especialment, si aquestes són considerades com una amenaça o no. És evident que a Catalunya, no tots els nou vinguts són valorats de la mateixa manera. Així, hi ha col•lectius percebuts com més amenaçadors al considerar que la seva presència provoca més pors perquè, entre altres valoracions, es creu que interpel•len la identitat col•lectiva. Així, la dinàmica es situa en el camp del “nosaltres” i “els altres”, els d’aquí i les nostres costums i els altres amb les seves pràctiques tan diferents. Això és més notori quan les tensions es donen en torn a l’expressió pública de la religió com era el cas de Pozuelo de Alarcón. En aquest cas, es refusa l’ús del mocador per considerar-lo una expressió religiosa diferent a les socialment acceptades.

L’article del professor Carrera mostra com la cultura del nou vingut ens interpel•la, bàsicament, perquè ens sentim amenaçats al descobrir que la societat i la cultura compartida, aquella que considerem que defineix el que és percebut com a propi, estan menys cohesionades del que pensàvem. La percepció subjectiva de l’altre com amenaça està afavorida per diverses raons socials: l’acumulació de nus vinguts en determinats barris, la pobresa d’alguns d’aquests col•lectius que els fa mereixedors d’una atenció social preferent, els estereotips emprats pels medis de comunicació, etc...

Sobre les possibles alternatives per vèncer aquesta por, el professor Carrera, després de criticar els models basats en la simple assimilació, proposa un via basada en el respecte multicultural construït sobre el coneixement i el diàleg. El frec és important en els nous processos de cohesió social. Es tracta d’un model amb profunda intercomunicació intercultural, on la pertinença a una comunitat no comporta necessàriament exclusivitat ja que aquesta pertinença pot ser múltiple. Tothom tindria una identitat primària, però aquesta no exclou sentir d’altres identitats com a complementàries. Una persona pot sentir-se catalana i de religió musulmana. En aquest diàleg cal assumir que hi haurà uns elements comuns i unes diferències que s’hauran d’acceptar. La qüestió a resoldre és ¿quines diferencies no es poden acceptar?. El sentit comú porta a definir el respecte dels Drets Humans, per exemple, com un llindar irrenunciable. Així mateix, la societat d’acollida ha d’assumir que la presència d’aquests nous col•lectius també interpel•la i transforma la seva identitat. Recomano la lectura meditada d’aquest article.