El sou dels polítics

No fa massa, el Congrés de Diputats feu públic els ingressos patrimonials dels diputats. Es qualificà el fet com un gran exercici de transparència. L’opinió pública descobrí com alguns pares o mares de la pàtria tenien pocs ingressos, al contrari del que hom pogués pensar, i altres, inicialment considerats modestos tenien forces propietats. Entorn al sou i el patrimoni dels polítics s’ha escrit molt. El debat sobre el sou dels càrrecs electes és un tema recurrent. En més d’una ocasió les opinions expressades denoten indignació i ira. Es considera que els polítics cobren massa. L’argumentari acostuma a apel•lar a l’ètica pública. En nom d’aquesta moralitat es proposa abaixar els sous. Els arguments semblen sòlids. Però, ¿i si estiguessin equivocats?, ¿i si les coses fossin al revés?.

Penso que el que fora moralment acceptable és que els polítics cobressin el que és just cobrar d’acord al seu grau de responsabilitat en l’exercici del càrrec. No crec que sigui moralment acceptable que alguns polítics, que prenen unes decisions estratègiques cabdals pel país, cobrin menys que certs presentadors de vodevils televisius o alguns directius d’empreses que especulen amb l’esperança o els estalvis de les persones. No és sòlid defensar això en nom de les ofertes del mercat. La trampa és treure els sous del sector privat de l’escrutini moral. Si volem que els polítics siguin persones preparades i idònies per les responsabilitats que han d’assumir en l’exercici de la seva funció han de cobrar dignament. No pot ser que la dedicació política estigui mal pagada. Amb aquesta actitud s’expulsa de la política a les persones que volen dedicar-se generosament al bé públic i no s’evitarà que, els aprofitats busquin completar els migrats sous amb retribucions atípiques.