Durant l’estiu hi hagut un degoteig de notícies sobre les dificultats d’alguns municipis per pagar les nòmines i els proveïdors. Alguns municipis s’ha declarat en fallida tècnica i algunes comunitats autònomes estan a punt. La resposta de les autoritats competents ha estat transmetre tranquil·litat. No podien fer una altra cosa en un primer moment. Però convé reflexionar sobre aquest tema mirant al passat. ¿Per què s’ha produït una situació com aquesta?, ¿hi ha mecanismes per evitar-les?, ¿quines són les responsabilitats que cal admetre?.
En català hi ha una dita que diu: no es pot estirar més el braç que la màniga. Això és el que ha passat. Per més bons que fossin les intencions, sinó hi ha recursos per assumir les inversions i el seu manteniment ordinari, hi ha obres i actuacions que no es poden fer. No es poden assumir inversions que van més enllà de les possibilitats d’endeutament de les administracions. Això provoca el col·lapse. Les administracions, i les locals pot ser amb més alegria, durant anys han practicat la política de: tranquils, algú ho pagarà. Això no pot ser. Els sistemes de control de la despesa pública no han funcionat correctament. Però, les falles dels procediments del sistema expliquen una part del col·lapse. Però hi ha altres raons.
Alguns gestors públics, polítics i tècnics, han actuat malament. S’han fet inversions confiant en un endeutament sense tenir els diners per pagar els deutes. Es confiava que, en algun moment, algú pagaria aquests deutes o un altre assumiria el desastre. Hi hagut masses alegries i irresponsabilitats. S’han fet les coses malament perquè s’han fet inversions sense avaluar la seva necessitat, la rendibilitat o el seu valor social. No importava. La pressió social, les maquinacions dels promotors o contractistes, els interessos clientelars i altres raons, semblaven suficients per impulsar inversions fora del sentit comú i de les possibilitats econòmiques de les administracions. Certament, que hi hagut gent que ha actuat responsablement; però també hi hagut càrrecs públics que no. És en aquest sentit on el sistema falla perquè no hi ha possibilitats de demanar responsabilitats, més enllà de la reprovació política. Pot ser fora hora de començar a pensar que, de la mateixa manera que quan un pont cau algú assumeix la responsabilitat i la justícia investiga, el mateix caldria fer a l’administració pública quan hi ha negligència en la gestió dels bens públics, no per frau sinó per mala gestió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada