diumenge, 13 d’octubre de 2013

La caritat del perdó


No és habitual que reescrigui i editi els meus comentaris. Però aquest, en concret, ho he fet. Una part d’aquesta nota fou escrita a la tarda del diumenge, mentre coneixia com s’havia transcorregut l’acte de beatificació a Tarragona i fou publicada amb el títol “Decepció ¿tant costa demanar perdó?.. Una altra part del comentari ha estat sobreafegit un cop escoltades algunes valoracions i les observacions d’un bon amic que em sosté en la seva pregària i m’ajuda en les seves reflexions

Estic decebut. Aquesta és la sensació que tinc a la tarda d’aquest diumenge de saber com s’ha desenvolupat la cerimònia de beatificació de les 522 persones assassinades en motiu de la seva fe. Perquè això és inqüestionable. La mort d’aquestes persones fou per la seva condició de cristians, per això l’Església els dóna la categoria de màrtirs. Cada grup humà té els seus. Avui els catòlics honorem els nostres.


La meva decepció és que la Conferència Episcopal Espanyola no ha tingut la dignitat de fer allò que quasi estigué a punt de fer l’Assemblea Conjunta de Bisbes i Capellans l’any 1971: demanar perdó per la legitimat que l’Església espanyola donà a la Guerra Civil. En aquells moments hi havia la consciència de que calia demanar perdó perquè l’Església havia qualificat la revolta dels militars com una Creuada. Terme de connotacions religioses evocadores dels exterminis dels cristians contra els infidels. Però la petició de perdó no fou possible per uns pocs vots. L’Església catòlica hauria d’haver demanat perdó, un cop més, i setanta vegades més si calgués, com a contrició de no haver sabut ser, en el seu moment, instrument de reconciliació, diàleg i pacificació. Feu el contrari. Una part d’aquesta església optà per l’odi fratricidi. Anys més després, aquesta església hauria haver estat generosa en el perdó tal com Jesús el practicà i ensenyà. Era un gest moral que hauria tancat definitivament les portes a l’anticlericalisme que tan malt feu a l’Església del nostre país i que avui encara obté importants rèdits davant la ceguesa d’algunes jerarquies eclesials.

Quasi trenta anys després la Conferència Episcopal Espanyola no ha tingut la talla moral de fer l’acte de contrició que encara restava pendent per tancar definitivament un dels episodis de la Guerra Civil i del franquisme. Estic decebut, però no desenganyat perquè no tenia massa confiança que això pogués passar. Perquè el nucli més tancat de l’episcopat espanyol està convençut de que no cal demanar perdó de res. En el seus esquemes mentals no hi ha espai pel penediment per aquest tipus d’actuacions. Això, és el que em preocupa. Perquè només des d’aquest convenciment aquestes persones poden passar per alt les complicitats eclesials necessàries i sostingudes mantingudes amb el franquisme, o ara alimentar la confrontació, la intransigència i l’agressió contra Catalunya des dels alguns canals de comunicació participats per la Conferència Episcopal Espanyola.

També els anticlericals haurien de ser generosos amb les seves actuacions i manifestacions. Certament, l’odi repressiu perseguí fins a l’extermini de moltes persones que feien de les seves idees un valor suprem. Però també hi hagué persones que, guiades per un fanatisme extrem perseguiren a altres per motiu de la seva fe i actituds. Ningú pot prendre’s la justícia per la seva ma practicant-la al peu d’una cuneta o en la tàpia d’un cementiri. També cal escoltar les veus del perdó en aquells que es poden sentir ofesos per alguns silencis eclesials. La legitimitat democràtica del govern republicà quedà sobrepassada per unes actuacions totalment amorals, però eren els governants els que tenien la responsabilitat d’evitar i controlar l’odi desfermat contra els catòlics durant els començaments de la Guerra Civil. També cal reparar cívicament aquestes morts absurdes.

El màxim respecte i admiració que mereixen els beats màrtirs, no ha de fer-nos oblidar que en aquella confrontació l’Església es va deixar utilitzar per un règim totalitari. El règim es serví de l’Església, però una part important d’aquesta es trobà còmode en aquesta instrumentació i se’n beneficià. Això forma part també de la memòria històrica del nostre país, com formen part també tots els morts deguts al fanatisme ideològic o la repressió franquista. Com digué recentment l’abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, “mai no podem instrumentalitzar els mort, i menys encara les víctimes d’assasinats”.

Es per això que esperava un gest a favor de la contrició definitiva per part de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquesta té en bona part de l’Església catalana un exemple del camí a recórrer en aquest sentit. És cert que en alguns importants catòlics estigueren compromesos amb el franquisme des del primer moment, però altres, com el cardenal Barraquer o el mateix Carrasco Formiguera, i molts altres, es mantingueren fidels al govern escollit democràticament. El primer morí a l’exili i el segon fou afusellat pels revoltats i en els morts republicans hi havia molts catòlics. Bona part de l’Església catalana anà prenent consciència del seu lloc en la història i anà comprometent-se progressivament amb la democràcia i de les llibertats nacionals. La celebració l’any 1947 de les festes commemoratives de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat foren el primer gest públic per la reconciliació entre els germans que havien estat enfrontats per una guerra. Anys després, el 1958, en l’homilia de l’abat Escarré contra el governador civil de Barcelona, marcà un compromís clar d’aquesta església a favor de les llibertats polítiques. Aquest gest de l’abat connectava amb el sentiment de molts cristians que havien anat prenent consciència polític a través dels moviments especialitzats catòlics.

Les declaracions del mateix abat Escarré al diari Le Monde, el 1963, reforçaren aquest compromís actiu d’importants sectors de l’Església catalana. L’entrega d’aquesta església a favor de la democràcia i de les llibertats nacionals cada cop fou més intens. Al costat de bisbes com Pont i Gol, Jubany, Masnou, Guix, Camprodon, Deig, abats com Gabriel Brasó, Cassià Just o Sebastià Bardolet després, existia una amplia xarxa de cristians compromesos per tot allò que el règim franquista negava i perseguia. Aquestes actuacions de l’Església catalana marquen una trajectòria que és un bon referent que l’episcopat espanyol podia haver fet servir per argumentar la seva postura davant de la Guerra Civil. I si volien trobar les paraules justes i adequades per parlar sobre aquestes qüestions les haurien trobat en els documents “Arrel cristianes de Catalunya” i “Al servei del nostre poble”  on  els bisbes catalans abordaven amb encert algunes de les qüestions reobertes arran d’aquestes beatificacions.

Molts cristians i persones d’altres creences esperàvem un gest a favor de la reconciliació, la pau i el perdó. Diuen que aquesta fou l’actitud que tingueren molts dels 522 beats quan foren assassinat, per això s’esperava que l’Església avui, celebrant el memorial del seu martiri, hagués assumit aquest perdó i l’hagués demanat a una societat que respecte i honora la mort d’unes persones en mans de fanàtics i intransigents o de repressors sistemàtics de la llibertat. Esperava aquest gest. Gest que hauria de ser definitiu per evitar l’ús polític dels morts i del perdó. Tots ens hem de reconciliar per fer possible plegats viure en a pau i concòrdia. Voldria acabar amb les mateixes paraules que acabà el poeta Joan Maragall el seu extraordinari article La ciutat del perdó escrit arran de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia acusat falsament de ser l’instigador de la crema de convents a Barcelona el juliol de 1909. Deia el gran poeta i cristià: “Caritat per tots!. I bella cosa fora que comencessin els més ofesos”.

1 comentari:

  1. No crec que avui fos el dia adecuat per fer aquesta proclama de perdo; avui no tocava, no. L'homilia del cardenal molt encertada. Jo tambe hi he estat per donar el meu petit homenatje als martirs.

    ResponElimina